Brusa blanca sense mànigues

    next
    prev
  • Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar
  • Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar
  • Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar
  • Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar

Brusa blanca sense mànigues

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1920-1929
Gènere: 
Dona

Brusa blanca, sense mànigues. Les espatlles són llargues i cauen lleugerament per sobre del braç. El coll és girat i l'escot en forma de V. El teixit està format per tires que s'entrellacen formant cadeneta i un seguit de motius lobulats, que es repeteix. Frivolité de cotó, feta a mà. Tanca amb 4 botons al costat dret. Hi ha aplicada una flor confeccionada amb una tècnica semblant.

Vocabulari

Frivolité

Punta de malla que es fa amb una petita llançadora o filoja.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1920-1929

En la dècada dels anys vint es produiren transformacions radicals en el vestit. El canvi de paper de la dona en la societat fou el motor de les variacions de la indumentària. Fou l’època de consolidació de les avantguardes artístiques i de l’inici de l’star system dins la indústria del cinema nord-americà. Eren moments optimistes, frívols i hedonistes, que quedaren tallats amb el Crak del 1929. A Espanya es va viure sota diferents règims: primer la monarquia d’Alfons XIII seguida per la dictadura de Primo de Rivera (1923-29).

Aquesta transformació en el cànon de la moda s’estava preparant ja des de la fi de la Primera Guerra Mundial, i s’hi relacionaren importants fets històrics, com la Revolució Russa, que influïren en l’estètica i, per tant, en la moda de la societat europea i americana. A la gènesi del nou vestit, a part de la desaparició de la cotilla, hi contribuí la introducció d’elements com el portalligues o portalligacama per a les mitges i l’escot en “V ” el 1913, que va xocar amb la mentalitat de l’època. El vestit de tipus túnica caracteritzà els anys vint i descobrí progressivament els braços, espatlles i turmells. Es caminà envers una silueta en què, havent desaparegut la cotilla, dominava la línia recta i es desdibuixaven les formes femenines. La corba es considerava cursi i antiquada. Les faldilles curtes i la llargada dels cossos produïren la neutralització de les corbes, donant com a resultat una silueta recta, sense marcar la cintura (eren les noies flappers). S’arribà al vestit tub, que s’acompanyà amb un pentinat a la garçon o “Joana d’Arc” –moda d’origen masculí, per la funcionalitat del cabell curt, que algunes dones varen adoptar per imitació de les figures del tango-, cosa que donà com a resultat una figura andrògina. Amb l’escurçament de les faldilles prengueren més relleu les mitges. Tot i així el vestit de festa i cort durant uns anys seguí marcant la cintura, tenien grans escots, sense mànigues i una cua breu. Més endavant els vestits foren iguals en la forma pel carrer o de nit, només diferents en la riquesa i tipus de tela, i en la sofisticació de l’ornament. Fou molt habitual el crepè. També des de finals dels anys vint fou freqüent vestir sobre la túnica un sobrevestit de gasa, tul o puntes. Aquestes modes es corresponien a tot Europa amb l’època d’expansió de Coco Chanel (1883-1971) i Elsa Schiaprelli (1890-1973). No obstant, el principal vestit pel carrer seguí essent el sastre, i com a molt se substituí la jaqueta pel jersei. Fou decisiva en aquest sentit la influència de l’uniforme militar, que es traduí en una major funcionalitat, present en les tendències de la moda des de la primera guerra mundial, moment en què coincideix amb la incorporació de les dones als serveis auxiliars de l’exèrcit i altres àmbits professionals. La roba interior es continuà simplificant, amb l’eliminació de la cotilla, que fou subtituïda per una peça més pròxima als sostenidors actuals i aparegueren noves peces com la combinació. El pantaló fou més curt. En aquesta dècada el punt va tenir una gran importància en els teixits, i el crepè i la gasa en els vestits de nit. Els abrics seguiren les línies rectes dels vestits i podien incloure aplicacions de pell, pedreria o bé bijuteria. El calçat més habitual varen ser les sabates escotades.

El 1918 es fundà la firma d’alta costura de Pedro Rodríguez (1895-1990), que assolí els seus un gran èxit a partir de 1929; la seva consagració arribà amb motiu de l’Exposició International de Barcelona. Va destacar en la confecció de vestits jaqueta sastre i vestits de festa amb brodats i pedreria, especialment túniques drapejades.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
466
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Brusa
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A mà
Tacte: 
RugósAspre
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Motius florals
Color: 
Blancs
Material: 
Cotó

Bibliografia

  • AMBROSE, GAVIN; Harris, Paul. Diccionario visual de la moda. Barcelona: Gustavo Gili, 2008.
  • BANDRÉS OTO, MARIBEL. El vestido y la moda. Barcelona: Larousse, 1998.
  • BAUDOT, FRANÇOIS. La moda en el siglo XX. GUSTAVO GILI, 2008
  • BAXTER-WRIGHT, EMMA [ET. AL.] Moda vintage: la evolución de la moda y el vestido en los últimos cien años. Barcelona: Parramón, 2008
  • BUXBAUM, GERDA (ed.) Iconos de la moda: el siglo XX. Barcelona: Electa, 2007.
  • CODINA, MÓNICA. “Crear moda, hacer cultura”. A: Ars Brevis: anuario de la Cátedra Ramón Llull Blanquerna, n. 10 (2004), p. 43-62.
  • CODINA, MÓNICA; MONTSERRAT HERRERO (eds.) Mirando la moda: once reflexiones. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.
  • DELPIERRE, MADELEINE. Le costume: la haute couture de 1940 à nos jours. Paris: Flammarion , cop. 1991
  • Elio Berhanyer: 50 años de moda: exposició, Museo del Traje, CIPE. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2008.
  • FIGUERAS SERRA, JOSEFINA. Moda española: una historia de sueños y realidades. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2003.
  • FUKAI, AKIKO (ed.) Moda: una historia desde el siglo XVIII al siglo XX : la colección del Instituto de la Indumentaria de Kioto Taschen , 2006
  • GOLBIN, PAMELA. Madeleine Vionnet: puriste de la mode. Paris: Arts décoratifs , 2009
  • HERRERO, MONSERRAT. “Fascinación a la carta: moda y posmodernidad”. A: Nueva revista de política, cultura y arte. N. 72 (nov.-dic. 2000), p. 79-87.
  • Inspiraciones: Mariano Fortuny y Madrazo: exposició, Museo del Traje – CIPE. Direcció, Eloy Martínez de la Pera Celada; textos, Eloy Martínez de la Pera Celada [et al.]. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2010.
  • La mirada de Vogue: exposición. Editor, Javier Pascual del Olmo; directora, Yolanda Sacristán; subdirector, Javier Fernández de Angulo; comissari, Rafael Levenfeld; coordinació, María Fitz James Stuart. Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación y Patrimonio Etnológico: Ediciones Condé Nast, 2004.
  • Manus x machina: fashion in an age of technology. New York: Metropolitan Museum of Art, 2016
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La difusión de la moda en la era de la globalización”. A: Papers: revista de sociología, n. 81 (2006), p. 187-204.
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología, n. 54 (1998), p. 129-137.
  • MORALES, MARÍA LUZ. La moda: el traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX. Barcelona: Salvat, 1947.
  • Mutations: mode, 1960-2000. Exposició. Musée de la mode et du costume (París, França). Paris: Paris-musées, 2000.
  • NICOLÁS MARTÍNEZ, MARÍA DEL MAR. “Mariano Fortuny y Madrazo: vestidos y tejidos de la colección del Museo del Traje”. A: Indumenta: revista del Museo del Traje, n. 0 (2007), p. 113-122.
  • PARICIO ESTEBAN, PILAR. “El encuadre de la moda en los diarios españoles de información general de ámbito nacional (1900-1994)”. A: Revista Latina de comunicación social, n. 28 (2000), p. 1-4.
  • Paris-couture-années trente. Exposició. Paris-Musées : Société de l'histoire du costume , cop. 1987
  • REMAURY, BRUNO (ed.) Dictionnaire de la mode au XXe siècle Paris : Regard , cop. 1996
  • RIVIÈRE, MARGARITA. Diccionario de la moda: los estilos del siglo XX. Barcelona: Grijalbo, 1999.
  • SAILLARD, OLIVER; DUCHÊNE, VIRGINE, MANESCAU, JACQUELINE. L'homme objet : la mode masculine de 1945 à nos jours. Marseille: Musées de Marseille , 1996
  • SCOPA-ZUCCHI, OSCAR (ed.). Vogue España 100 años de moda. Madrid; Barcelona; París: Condé Nast, 2000..
  • SICARD, MARIE-CLAUDE. Lujo, mentiras y marketing: ¿cómo funcionan las marcas de lujo? Barcelona: Gustavo Gili, 2007.
  • SMITH, PAUL JULIÁN. Contemporary Spanish culture: tv, fashion, art and film. Cambridge: Polity press, 2003.
  • URREA, INMACULADA. Coco Chanel: la revolución de un estilo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias, 1997
  • URREA, INMACULADA. Desvistiendo el siglo XX. Madrid: Ediciones internacionales universitarias, 1999
  • VÁSQUEZ ROCCA, ADOLFO. “La moda en la postmodernidad: deconstrucción del fenómeno fashion”. A: Nómadas: revista crítica de ciencias sociales y jurídicas, n. 11 (2005).
  • VILAR, MARÍA JOSÉ. Estética y tiranía de la moda. Barcelona: Planeta; Madrid: Editora Nacional, 1975.
  • VV.AA. Moda: una historia del siglo XX. TASCHEN BENEDIKT, 2012
  • WAUGH, NORAH. The cut of women's clothes 1600 – 1930 London: Faber and Faber, 1968.
Valora