Brusa negra amb llaç

    next
    prev
  • Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar
  • Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar
  • Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Marès de la Punta d'Arenys de Mar

Brusa negra amb llaç

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1940-1949
Gènere: 
Dona

Brusa de punta mecànica, negra, amb dibuixos de motius florals que imiten el chantilly. Màniga curta i coll en forma de V, ornamentat amb un gran llaç. A l'esquena, s'obre amb una forma de llàgrima, tancada amb un botó. Les mànigues es bufen a l'espatlla, generant petits plecs. A l'esquena, el cos s'ajusta amb dues pinces a l'alçada de la cintura.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1940-1949

La moda dels anys 40 es correspongué a Espanya amb el període de major duresa de la postguerra. Aquest fou un moment d’austeritat i discreció, preconitzat per la ideologia del moment i la situació econòmica. En països bel·ligerants en la segona guerra mundial, després del final del conflicte, hi hagué una recuperació més accelerada de l’interès envers la moda, propiciat per la reconstrucció dels seus sistemes econòmics mitjançant la iniciativa nortamericana materialitzada en el pla Marshall (iniciat el 1947), del que Espanya quedà exclosa. El país governat per Franco, en canvi, quedà aïllat de les innovacions en el món del vestit. Si bé en aquest període l’alta costura espanyola assolí el reconeixement internacional de la mà del mestre Balenciaga, continuava essent un petit sector de la societat del país qui accedia a les seves creacions, disponibles en les seves cases reobertes després de la Guerra Civil. En aquesta època cal destacar també altres cases (Carmen Mir, Pertegaz, Rosser, Herrera y Ollero, Vargas y Ochagavía, Lino i Marbel) que desenvoluparen la seva activitat fins gairebé els anys 70. Per últim cal mencionar la reactivació de la firma Loewe de la mà d’Enrique Loewe Knappe, que obrí casa a Barcelona el 1943.

La silueta femenina dels anys 40 era rígida, amb espatlles armades, rectes, hereva de l’austeritat dels anys trenta. Aparegueren vestits camisers sobris, en una línia semblant a la sastre. Els abrics presentaven a grans trets les mateixes característiques dels anys anteriors.

Mentre que la moda internacional i l’alta costura afectaven tangencialment a España, a Europa i Amèrica sorgiren dos renovadors moviments estètics en el vestit en la segona meitat de la dècada. A París cal parlar del New Look de Christian Dior (1905-1957), reacció contra el vestit auster del temps de la guerra, i als Estats Units l’American Look, on es troben els orígens del prêt-à-porter. Dior llençà una proposta vitalista contra la serietat imperant durant el conflicte i els seus preparatius –si bé l’escassetat de la postguerra en va frenar el desenvolupament– mitjançant una silueta d’espatlles novament arrodonides, amb el bust i els malucs marcats, i la cintura estreta, i faldilles amb vol armades interiorment amb teixits forts com el tafetà i percala; el vestit s’acompanyava amb sabates de taló d’agulla, inspirats en la Belle Époque. Per la seva part, figures com Claire McCardell o Charles James a través de l’American Look van difondre una moda senzilla i còmoda, de línia moltes vegades esportiva. Aquesta moda freqüentment utilitzava teixits sintètics, que des de llavors serien habituals en la moda. Aquests dos moviments començaren a penetrar a Espanya a la dècada següent.

En aquesta dècada es difongué l’ús del polo en substitució de la camisa. Aquesta peça era d’origen esportiu i permeté prescindir de la corbata. En la roba interior es generalitzaren els calçotets de gènere de punt i els mitjons més curts i còmodes. Alguns dels dissenys d’aquest moment encara són prevalents avui.

El 1940 Pedro Rodríguez fundà la Cooperativa de Alta Costura, a la que s’hi incorporaren noms com El Dique Flontante, Carmen Mir, Pedro Rovira, Santa Eulalia i Pertegaz.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
3021
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Brusa
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
Mixta
Tacte: 
RugósAspre
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Llaç
Color: 
Negres
Material: 
Poliester

Bibliografia

  • AMBROSE, GAVIN; Harris, Paul. Diccionario visual de la moda. Barcelona: Gustavo Gili, 2008.
  • BANDRÉS OTO, MARIBEL. El vestido y la moda. Barcelona: Larousse, 1998.
  • BAUDOT, FRANÇOIS. La moda en el siglo XX. GUSTAVO GILI, 2008
  • BAXTER-WRIGHT, EMMA [ET. AL.] Moda vintage: la evolución de la moda y el vestido en los últimos cien años. Barcelona: Parramón, 2008
  • BUXBAUM, GERDA (ed.) Iconos de la moda: el siglo XX. Barcelona: Electa, 2007.
  • CODINA, MÓNICA. “Crear moda, hacer cultura”. A: Ars Brevis: anuario de la Cátedra Ramón Llull Blanquerna, n. 10 (2004), p. 43-62.
  • CODINA, MÓNICA; MONTSERRAT HERRERO (eds.) Mirando la moda: once reflexiones. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.
  • DELPIERRE, MADELEINE. Le costume: la haute couture de 1940 à nos jours. Paris: Flammarion , cop. 1991
  • Elio Berhanyer: 50 años de moda: exposició, Museo del Traje, CIPE. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2008.
  • FIGUERAS SERRA, JOSEFINA. Moda española: una historia de sueños y realidades. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2003.
  • FUKAI, AKIKO (ed.) Moda: una historia desde el siglo XVIII al siglo XX : la colección del Instituto de la Indumentaria de Kioto Taschen , 2006
  • GOLBIN, PAMELA. Madeleine Vionnet: puriste de la mode. Paris: Arts décoratifs , 2009
  • HERRERO, MONSERRAT. “Fascinación a la carta: moda y posmodernidad”. A: Nueva revista de política, cultura y arte. N. 72 (nov.-dic. 2000), p. 79-87.
  • Inspiraciones: Mariano Fortuny y Madrazo: exposició, Museo del Traje – CIPE. Direcció, Eloy Martínez de la Pera Celada; textos, Eloy Martínez de la Pera Celada [et al.]. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2010.
  • La mirada de Vogue: exposición. Editor, Javier Pascual del Olmo; directora, Yolanda Sacristán; subdirector, Javier Fernández de Angulo; comissari, Rafael Levenfeld; coordinació, María Fitz James Stuart. Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación y Patrimonio Etnológico: Ediciones Condé Nast, 2004.
  • Manus x machina: fashion in an age of technology. New York: Metropolitan Museum of Art, 2016
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La difusión de la moda en la era de la globalización”. A: Papers: revista de sociología, n. 81 (2006), p. 187-204.
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología, n. 54 (1998), p. 129-137.
  • MORALES, MARÍA LUZ. La moda: el traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX. Barcelona: Salvat, 1947.
  • Mutations: mode, 1960-2000. Exposició. Musée de la mode et du costume (París, França). Paris: Paris-musées, 2000.
  • NICOLÁS MARTÍNEZ, MARÍA DEL MAR. “Mariano Fortuny y Madrazo: vestidos y tejidos de la colección del Museo del Traje”. A: Indumenta: revista del Museo del Traje, n. 0 (2007), p. 113-122.
  • PARICIO ESTEBAN, PILAR. “El encuadre de la moda en los diarios españoles de información general de ámbito nacional (1900-1994)”. A: Revista Latina de comunicación social, n. 28 (2000), p. 1-4.
  • Paris-couture-années trente. Exposició. Paris-Musées : Société de l'histoire du costume , cop. 1987
  • REMAURY, BRUNO (ed.) Dictionnaire de la mode au XXe siècle Paris : Regard , cop. 1996
  • RIVIÈRE, MARGARITA. Diccionario de la moda: los estilos del siglo XX. Barcelona: Grijalbo, 1999.
  • SAILLARD, OLIVER; DUCHÊNE, VIRGINE, MANESCAU, JACQUELINE. L'homme objet : la mode masculine de 1945 à nos jours. Marseille: Musées de Marseille , 1996
  • SCOPA-ZUCCHI, OSCAR (ed.). Vogue España 100 años de moda. Madrid; Barcelona; París: Condé Nast, 2000..
  • SICARD, MARIE-CLAUDE. Lujo, mentiras y marketing: ¿cómo funcionan las marcas de lujo? Barcelona: Gustavo Gili, 2007.
  • SMITH, PAUL JULIÁN. Contemporary Spanish culture: tv, fashion, art and film. Cambridge: Polity press, 2003.
  • URREA, INMACULADA. Coco Chanel: la revolución de un estilo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias, 1997
  • URREA, INMACULADA. Desvistiendo el siglo XX. Madrid: Ediciones internacionales universitarias, 1999
  • VÁSQUEZ ROCCA, ADOLFO. “La moda en la postmodernidad: deconstrucción del fenómeno fashion”. A: Nómadas: revista crítica de ciencias sociales y jurídicas, n. 11 (2005).
  • VILAR, MARÍA JOSÉ. Estética y tiranía de la moda. Barcelona: Planeta; Madrid: Editora Nacional, 1975.
  • VV.AA. Moda: una historia del siglo XX. TASCHEN BENEDIKT, 2012
  • WAUGH, NORAH. The cut of women's clothes 1600 – 1930 London: Faber and Faber, 1968.
  • Valora