Armilla de vellut amb motius trompe l'oeil

    next
    prev
  • Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu
  • Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu
  • Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu

Armilla de vellut amb motius trompe l'oeil

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1843-1850
Gènere: 
Home

Armilla de vellut, amb motius decoratius de color vermell que es desdibuixen. Les solapes són arrodonides i l'armilla és força oberta per davant. Cordada per davant amb doble botonada, de 4 botons per banda, de base daurada i decorats amb una creu grega amb braços trilobats en blanc sobre fons marró.L'esquena està confeccionada d'un teixit més senzill, de cotó merceritzat i a dins està folrada de cotó blanc. Per davant està lleugerament encoixinat, per tal de conferir volum al pit. Té dues butxaques. Per darrere hi ha una tira que s'ajusta amb una sivella.

Vocabulari

Armilla

Peça de vestir que cobreix el pit i l’esquena, generalment amb obertura davantera, sense mànigues, que normalment es porta dessota l’americana, el jaqué, la levita, etc. El vestit masculí al segle XVIII incorpora aquesta peça, vestida sota la casaca, com a evolució de la jupa.

Merceritzat

Teixit fet de fibres de cotó merceritzades (tractades amb sosa càustica), que els donava un aspecte brillant i en millorava molt la capacitat d'absorció d'humitat.

Solapa

En l’obertura anterior d’una peça de vestir, part de la vora que es doblega enfora sobre la mateixa peça deixant així sense cobrir una part del bust.

Sivella

Peça de metall consistent en un marc travessat per un eix proveït d’una o més pues fixat a un dels caps d’un cinturó i per on es fa passar l’altre cap, que resta subjecte per mitjà de la pua o pues. (DIEC)

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1843-1850

Aquesta etapa es caracteritza per la senzillesa i l’abandó de les formes exagerades i artificioses del vestit. Els teixits eren també menys fantasiosos: teixits de quadres, de ratlles o de colors llisos. Sense abandonar l’ideal femení volumètric, d’espatlles caigudes, se’n simplificaren les formes i els teixits, mantenint la faldilla amb forma de campana –gràcies a la crinolina– però retornant una línia natural al cos. A poc a poc s’havien anat abandonant les formes artificioses de les dècades anteriors, caracteritzades, amb més o menys mesura, per mànigues molt inflades, escots de berta i volants, grans capotes i faldilles molt inflades. Durant aquesta dècada els volums del cos femení disminuïren paulatinament. A principis dels anys 40 encara es mantenien reminiscències dels volums en les mànigues, les espatlles molt llargues i una tendència a acampanar el cos femení, acompanyant les estretes cintures de mànigues acampanades, amples, que es complementaven retornant el volum pres al cos. La silueta prengué un aire més natural i mànigues i faldilles perderen volum. Les faldilles eren llises, ratllades o estampades a quadres. En alguns casos s’abandonà la crinolina mentre que el cos s’ajustà a les formes naturals i les mànigues podien ser llargues o fins al colze, sense mides intermèdies. Les espatlles tenien formes naturals, lleugerament baixes. L’escot es tancava respecte als escots de berta que predominaven a les dècades anteriors amb colls rodons o acabats en V, mentre que en els vestits de societat sí que es mantenen els escots oberts.

La cintura es mantenia a l’alçada natural, tot i que per davant baixava amb una forma apuntada sobre el ventre, allargant així el cos i unint-se amb la faldilla, que continuava plana per davant.

És interessant observar com aquesta tendència pesada, que tendia a arrossegar la figura femenina cap a terra seguint el sentit de la gravetat i que conferia al vestit una línia trapezoïdal, era també existent en els vestits masculins de l’època.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
1403
Tipus de peça: 
Indumentària civil masculina
Denominació de la peça: 
Armilla
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tacte: 
SuauLlis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Botons
Color: 
MarronsNegres
Material: 
Cotó

Bibliografia

*Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora