Conjunt de sotavestit de ras de seda i camisa i faldilla de cotó

    next
    prev
  • Museu del Disseny de Barcelona (c) La Fotográfica/Rafael Vargas/Museu del Disseny de Barcelona

Conjunt de sotavestit de ras de seda i camisa i faldilla de cotó

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1910-1919
Gènere: 
Dona

Vestit de batista de cotó blanc, amb brodat sobre blanc, de cotó amb motius vegetals i florals. El cos presenta un coll a caixa amb coll de volta. El canesú és alt. La cintura fa forma punxeguda cap al mig del cos i s'hi afegeixen dos petits faldons que l'allarguen fins a la faldilla. La peça central del cos se cenyeix amb un frunzit a la zona inferior. Mànigues llargues sense volum, cenyides a l'alçada del canell amb un espès conjunt de tavelletes. El puny s'estén asimètric envers la part posterior de la mà. La faldilla té una mica de volum i s'allarga fins a uns deu cm sobre els turmells, i se cenyeix a la cintura amb una sèrie de plecs irregulars. El sotavestit és de ras de seda rosa. Donació d'A. García Tornel, el 1987.

Vocabulari

Brodat

Ornament fet sobre un teixit amb passades d’agulla emprant fils de cotó, llana, seda, argent, etc. Brodat a la basta. Brodat al realç. Brodat al teler, al tambor.

Batista

Teixit de lli o de cotó amb lligat de plana, blanc i molt fi, usat en la confecció de mocadors de butxaca i roba d'ús interior. Nota: Rep el nom del seu primer fabricant, el francès Jean Baptiste.

Tavella

Doblec fet per adornament a la roba.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1910-1919

La renovació en el vestit va tenir lloc en aquesta dècada, anomenada també la Belle Époque, amb la superació de la silueta en “essa” i es manifestà més tard a Espanya que a la resta d’Europa. Tanmateix cal dir que entre 1915 i 1916 es produí una recuperació de les modes del segle XVIII: l’estil Fragonard, en què la faldilla aparegué armada i acampanada.

Durant aquesta dècada fructificaren les relacions de la moda amb les avantguardes artístiques, que ja s’anunciaven amb alguns trets modernistes des de finals del segle XIX. El canvi rotund en la moda es percebé en l’ús de colors cridaners i dissenys de tendència oriental, com per exemple els utilitzats pels ballets russos, i que substituiren els tons pastels de les dècades anteriors.

A Espanya la irrupció més important d’aquests moviments en la moda es produí mitjançant la presència dels dissenys de la pintora i dissenyadora d’origen ucranià Sonia Delaunay (1884-1979), que va arribar a obrir botiga a Madrid, “Casa Sonia” (1918), i més tard a Barcelona (1919) i Bilbao (1919). Va rebre el suport de l’aristocràcia gràcies al fet que les filles del marquès d’Urquijo li encarreguessin vestits. Les seves peces es van donar a conèixer en desfilades de moda en l’Hotel Ritz de Madrid. L’estada de Sonia i Robert Delaunay, el seu marit, que s’havien refugiat a Espanya escapant de la primera guerra mundial, acaba el 1921 després d’haver tancat les seves botigues el 1920 i 1921. Els seus motius decoratius van traslladar a la indumentària els principis de l’orfisme, moviment artístic abstracte que inicià Robert (1885-1941), els quals s’estructuraren en formes geomètriques com el cercle, que unides al viu colorit produïen en la superfície en què s’aplicaven, en aquest cas el teixit, efectes cinètics amb què Sonia buscava captar l’esperit de la vida urbana, dinàmica i moderna, inclosa la lluminusitat artificial de la llum elèctrica. Sonia concebia el seus vestits com a obres d’art ambulants, amb tractament pictòric. Aquesta dissenyadora va introduir materials com ara la ràfia i la tela encerada, i va posar de moda un color, conegut com el “blanc Sonia”. La importància de les creacions de Delaunay radica en la decoració, no en les formes, que seguien els dictats de la moda del moment. Delaunay va assolir més fama amb el disseny de teixits, treballant sobre seda i crêpe, que amb l’alta costura, i es va donar a conèixer sobretot a partir de l’Exposició d’Arts Decoratives i Industrials de París de 1925.

En relació al vestit masculí, des de la segona dècada del segle les jaquetes aparegueren més ajustades als malucs, i els pantalons inclogueren pinces, que els aportaven més amplitud en benefici de la comoditat, i eren una mica més curts per tal de deixar al descobert les sabates. Tornà a aparèixer la combinació de colors entre pantaló i jaqueta que no era habitual des de les darreres dècades del segle XIX.

Obeïnt a l’extensió de les peces esportives, el jersei, amb o sense mànigues, començà a ser una peça molt present en la indumentària masculina. Fins i tot arribà a substituir la jaqueta en entorns informals. Aquesta indumentària més còmoda contribuí també a la difusió de maneres de vestir a través del cinema: així es permeté als homes aparèixer en mànigues de camisa en determinades circumstàncies, o prescindir de l’armilla.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
MTIB104681
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Conjunt
Procedència: 
Barcelona?
Any: 
1915-1918
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A mà
Tacte: 
Suau
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Motius floralsBrodatmotius geomètrics
Color: 
BlancsRoses
Material: 
CotóSeda

Bibliografia

Full de sala del Museo del Romanticismo de Madrid, dedicada a la moda femenina del segle XIX

Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora