Faldilla de punt de grans butxaques

    next
    prev
  • Museu de la Pell d'Igualada (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de la Pell d'Igualada
  • Museu de la Pell d'Igualada (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de la Pell d'Igualada
  • Museu de la Pell d'Igualada (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de la Pell d'Igualada
  • Museu de la Pell d'Igualada (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de la Pell d'Igualada

Faldilla de punt de grans butxaques

Creador: 
Henar Velázquez
Cronologia: 
1960-1969
1970-1979
Gènere: 
Dona

Faldilla de punt negre, amb una costura al centre, tant a davant com al darrere i als laterals. Al davant hi ha dues grans butxaques de plastró, amb forma arrodonida. La faldilla mostra totes les línies tectòniques amb un voraviu de fil negre, a màquina. L'extrem inferior de la faldilla té també un voraviu de les mateixes característiques que es creua amb el de totes les costures. Aquest tipus d'ornament, així com l'interès per mostrar les línies tectòniques de la construcció de les peces, era molt habitual durant la dècada dels anys 60, com ho eren també les butxaques de forma arrodonida.

La faldilla arribava a l'alçada dels genolls, seguint la línia del conjunt, elegant i seriós, que poc tenia a veure amb la desenfadada cultura juvenil que dominava aleshores gran part del panorama de la moda.

Vocabulari

Butxaca de plastró

Peça superposada a la peça de roba. Sobre aquesta es veu la totalitat de la forma de la butxaca.

Voraviu

Vora resistent d’una roba, teixida o cosida de manera que no es pugui desfilar.

Firma

Novak

La dissenyadora Henar Velázquez (Igualada, 1963) va fundar juntament amb Miquel Santacana l'empresa familiar Novak, que confeccionà peces de punt per a dona des de 1963 fins a 2003. El projecte va créixer arrelat a la ciutat d’Igualada i acabà conquistant el mercat internacional amb la creació de dues col·leccions anuals.

La seva impulsora va escollir el nom de la marca arran del ressò de Kim Novak, una de les actrius fetitxe d'Alfred Hitchcock. El tret distintiu de Novak era la moda femenina, així com la innovació i el treball amb punt. Tot i que era difícil competir amb l’alta costura, cal reconèixer la tasca duta terme amb la creació de peces que combinaven a la perfecció modernitat i classicisme, buscant perfils elegants; a més, posava a l’abast del gran públic peces de molta qualitat. Així mateix, és important destacar la creació de vestits de núvia en punt. "La Novak", com es coneixia popularment, va ser una de les marques comercials amb més carisma i reconeixement internacional de la comarca de l’Anoia.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1960-1969

La dècada dels seixanta fou un temps en ebullició: l’arribada de l’home a la lluna, els Beatles, la importància de la cultura de masses i la juvenil i, finalment, l’actitud de disconformitat provocada per la Guerra del Vietnam. Va ser a partir d’aquesta dècada quan la moda començà a ser un fenomen que incidí en sectors socials més amplis que la classe mitjana urbana i la classe alta, coincidint amb el sorgiment i desenvolupament d’una nova classe mitjana forta. A finals d’aquesta dècada l’alta costura entrà en decadència, no només per l’avenç del prêt-a-porter sinó per la pèrdua de la mentalitat que anteriorment es trobava en els compradors de la mateixa.

El vestit espanyol durant els anys seixanta participà, d’una banda, de les propostes juvenils de la cultura pop i, per altra, de l’alta costura de creadors com Pertegaz (1918-2014), Paco Rabanne (1934) o Leo Berhanyer (1929). Era època de l’avanç del prêt-à-porter, que abaratí les peces que s’oferien als clients en grans magatzems. La moda des d’aquest moment quedà lligada a la societat de consum. El mercat es dirigia en gran part als joves, per als quals es creà una moda especial, diferenciada de la dels adults, amb gran presència dels pantalons texans, les samarretes i altres peces informals, fins poc abans pròpies de la roba de feina. Totes aquestes novetats en el vestit juvenil s’imposaren a Espanya. Característica d’aquest període era la minifaldilla, peça revolucionària en la història de la moda. Els pentinats adquiriren un gran desenvolupament perquè gairebé no es feien servir les lligadures de cap. Alguns creixien en alçada, altres llargs, o mitja melena beat, afro, etc.

Els avenços en la moda juvenil prêt-à-porter repercutiren en l’alta costura, en què s’aprecià un retrocés en la segona meitat de la dècada. A la competència econòmica s’hi afegí l’augment dels impostos sobre les cases de costura. Paco Rabanne, com Balenciaga, establiren la seva seu i centre d’acció de les seves creacions a París. No va ser el cas de Pertegaz i Berhanyer, que romangueren a Espanya.

En els anys seixanta aparegueren associacions en què s’agruparen diversos professionals de l’alta costura i el sector tèxtil en general. És el cas de la Moda del Sol, que sorgí el 1963. El 1964 s’anomenà director artístic i tècnic de les col·leccions Josep Maria Fillol. Participà al Saló Internacional prêt-à-porter de París (1967-1968), així com en els projectes com la revista que portava el seu mateix nom, que sortí el 1976, o el seu Cuaderno de tendencias, el primer número del qual, el 1981, mostrava teixits orientats a marcar tendències per la moda. La seva activitat es desenvolupà fins a la dècada de 1990, amb l’intent d’impulsar el prêt-a-porter nacional. Des dels setanta desenvoluparen la seva activitat firmes prêt-à-porter com Kelson, Kuny, Marlú, Margarita Nuez, Esteve Pila, i Santiago Piqué. La firma Loewe irrompé amb força en el mercat amb la seva línia de bosses i complements.

La indumentària masculina incrementà el seu caràcter informal i recollí les influències de les peces còmodes d’origen popular, com els pantalons texans jeans (de l'anglès jeans o blue jeans) de l’àmbit nordamericà, la pana, les caçadores, les samarretes, o les sabatilles esportives, així com els moviments associats a la música pop i rock.

Algunes tendències d’aquesta època foren els Mods, els Hippies, els Swinging London, la moda Ye-Ye, el Blow Up, el Twiggy...

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

1970-1979

La dècada dels setanta a Espanya acusà les tendències de la moda internacional de l’època, en què primaven valors com l’elegància enfront la major androgínia dels seixanta. Es reivindicà la feminitat de dècades anteriors amb cert aire conservador, així com el cànon de bellesa esvelt, d’acord amb la preconització de la vida sana i l’esport. Arrel d’això hi hagué una important presència de la roba esportiva en la indumentària. Un altre fenomen nou va ser l’ostentació de la marca en aquesta roba. La minifaldilla entrà en desús, es preferí la maxifaldilla o la midi. Tornaren a aparèixer les sabates amb plataforma dels anys trenta.

En aquests anys nasqué la Moda Adlib, col·lectiu eivissenc d’inspiració popular i mediterrània d’àmbit balear. En els seus orígens les seves creacions varen ser impulsades per la princesa iugoslava Smilja Mihailovitch. Es tractava d’un estil de moda en què primava el color blanc i els teixits naturals i artesans, amb superposició de puntes i gases sobre teixits més ferms. Entre els seus membres fundacionals es troben les següents firmes: Artis, Cantonada, Juanita Díaz o Pandora. Aquesta tendència segueix viva encara actualment tant a Espanya com a altres països.

Des dels anys setanta els dissenyadors prestaren més atenció a la indumentària masculina. Prengué força el fenomen de l’ostentació de la marca en la roba d’esport i esportiva. Així, alguns creadors de moda especialitzada en vestit femení confeccionaren també per a l’home. Va ser el cas de Berhanyer, Pertegaz, Miquel Díaz, Jesús del Pozo, Antonio Miró o Adolfo Domínguez, Josep Ferrer, Antonio Meneses, entre d’altres.

Com també es veia en la indumentària femenina, des d’aquesta dècada es tendí a recuperar usos de moments anteriors, que tornaren cíclicament. En el vestit masculí per norma general es limitaren a detalls com els tipus de colls de camisa, la línia de les espatlles, les obertures i el número de botons de les jaquetes, l’amplada i longitud de les corbates, etc.

Els sobretots o abrics tendiren, com la resta de peces, a la funcionalitat. Es difongueren els de llargada mitjana, tipus tres quarts, els tabards, o les trenques, que tenen el seu origen en l’uniforme militar britànic.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
15226.1
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Faldilla
Procedència: 
Igualada; Catalunya
Any: 
1963-1973
Etiqueta: 
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A màquina
Tacte: 
Suau
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Color: 
Negres

Bibliografia

  • AMBROSE, GAVIN; Harris, Paul. Diccionario visual de la moda. Barcelona: Gustavo Gili, 2008.
  • BANDRÉS OTO, MARIBEL. El vestido y la moda. Barcelona: Larousse, 1998.
  • BAUDOT, FRANÇOIS. La moda en el siglo XX. GUSTAVO GILI, 2008
  • BAXTER-WRIGHT, EMMA [ET. AL.] Moda vintage: la evolución de la moda y el vestido en los últimos cien años. Barcelona: Parramón, 2008
  • BUXBAUM, GERDA (ed.) Iconos de la moda: el siglo XX. Barcelona: Electa, 2007.
  • CODINA, MÓNICA. “Crear moda, hacer cultura”. A: Ars Brevis: anuario de la Cátedra Ramón Llull Blanquerna, n. 10 (2004), p. 43-62.
  • CODINA, MÓNICA; MONTSERRAT HERRERO (eds.) Mirando la moda: once reflexiones. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.
  • DELPIERRE, MADELEINE. Le costume: la haute couture de 1940 à nos jours. Paris: Flammarion , cop. 1991
  • Elio Berhanyer: 50 años de moda: exposició, Museo del Traje, CIPE. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2008.
  • FIGUERAS SERRA, JOSEFINA. Moda española: una historia de sueños y realidades. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2003.
  • FUKAI, AKIKO (ed.) Moda: una historia desde el siglo XVIII al siglo XX : la colección del Instituto de la Indumentaria de Kioto Taschen , 2006
  • GOLBIN, PAMELA. Madeleine Vionnet: puriste de la mode. Paris: Arts décoratifs , 2009
  • HERRERO, MONSERRAT. “Fascinación a la carta: moda y posmodernidad”. A: Nueva revista de política, cultura y arte. N. 72 (nov.-dic. 2000), p. 79-87.
  • Inspiraciones: Mariano Fortuny y Madrazo: exposició, Museo del Traje – CIPE. Direcció, Eloy Martínez de la Pera Celada; textos, Eloy Martínez de la Pera Celada [et al.]. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2010.
  • La mirada de Vogue: exposición. Editor, Javier Pascual del Olmo; directora, Yolanda Sacristán; subdirector, Javier Fernández de Angulo; comissari, Rafael Levenfeld; coordinació, María Fitz James Stuart. Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación y Patrimonio Etnológico: Ediciones Condé Nast, 2004.
  • Manus x machina: fashion in an age of technology. New York: Metropolitan Museum of Art, 2016
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La difusión de la moda en la era de la globalización”. A: Papers: revista de sociología, n. 81 (2006), p. 187-204.
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología, n. 54 (1998), p. 129-137.
  • MORALES, MARÍA LUZ. La moda: el traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX. Barcelona: Salvat, 1947.
  • Mutations: mode, 1960-2000. Exposició. Musée de la mode et du costume (París, França). Paris: Paris-musées, 2000.
  • NICOLÁS MARTÍNEZ, MARÍA DEL MAR. “Mariano Fortuny y Madrazo: vestidos y tejidos de la colección del Museo del Traje”. A: Indumenta: revista del Museo del Traje, n. 0 (2007), p. 113-122.
  • PARICIO ESTEBAN, PILAR. “El encuadre de la moda en los diarios españoles de información general de ámbito nacional (1900-1994)”. A: Revista Latina de comunicación social, n. 28 (2000), p. 1-4.
  • Paris-couture-années trente. Exposició. Paris-Musées : Société de l'histoire du costume , cop. 1987
  • REMAURY, BRUNO (ed.) Dictionnaire de la mode au XXe siècle Paris : Regard , cop. 1996
  • RIVIÈRE, MARGARITA. Diccionario de la moda: los estilos del siglo XX. Barcelona: Grijalbo, 1999.
  • SAILLARD, OLIVER; DUCHÊNE, VIRGINE, MANESCAU, JACQUELINE. L'homme objet : la mode masculine de 1945 à nos jours. Marseille: Musées de Marseille , 1996
  • SCOPA-ZUCCHI, OSCAR (ed.). Vogue España 100 años de moda. Madrid; Barcelona; París: Condé Nast, 2000..
  • SICARD, MARIE-CLAUDE. Lujo, mentiras y marketing: ¿cómo funcionan las marcas de lujo? Barcelona: Gustavo Gili, 2007.
  • SMITH, PAUL JULIÁN. Contemporary Spanish culture: tv, fashion, art and film. Cambridge: Polity press, 2003.
  • URREA, INMACULADA. Coco Chanel: la revolución de un estilo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias, 1997
  • URREA, INMACULADA. Desvistiendo el siglo XX. Madrid: Ediciones internacionales universitarias, 1999
  • VÁSQUEZ ROCCA, ADOLFO. “La moda en la postmodernidad: deconstrucción del fenómeno fashion”. A: Nómadas: revista crítica de ciencias sociales y jurídicas, n. 11 (2005).
  • VILAR, MARÍA JOSÉ. Estética y tiranía de la moda. Barcelona: Planeta; Madrid: Editora Nacional, 1975.
  • VV.AA. Moda: una historia del siglo XX. TASCHEN BENEDIKT, 2012
  • WAUGH, NORAH. The cut of women's clothes 1600 – 1930 London: Faber and Faber, 1968.
  • Valora

    Vídeo relacionat

    Escena de Breakfast at Tiffany's

    Peces relacionades

    Jaqueta de punt de quadres

    1963-1973
    Jaqueta