Cos de vestit de tafetà de seda negre

    next
    prev
  • Museu Etnogràfic de Ripoll (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Etnogràfic de Ripoll
  • Museu Etnogràfic de Ripoll (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Etnogràfic de Ripoll
  • Museu Etnogràfic de Ripoll (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu Etnogràfic de Ripoll

Cos de vestit de tafetà de seda negre

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1843-1850
Gènere: 
Dona

Cos de vestit de tafetà de seda negre, amb obertura total davantera, cordada amb gafets metàl·lics. Màniga llarga, ampla i corbada, acabada al puny amb passamaneria amb una d’una tira de vellut voltada de brodat de cordonet i aplicacions de canonet d'atzabeja Cos apuntat per davant, amb dues barn.illes curtes i amb un arrugat sobre el ventre que recull els plecs que surten de l’espatlla. Cos drapejat per davant, sense pinces. Per darrere amb un costadet ample, que conflueix a la part inferior central de l’esquena amb la peça central de l’esquena, que augmenta l’efecte trapezoidal del cos. Per la part interior, el cos està folrat amb un teixit més senzill. Sobre el pit, dues betes de cotó blanc aguanten els plecs per tal que no es moguin. Per dins, es cenyia al cos amb una cinta creuada, passada per sis forats. Pel que fa el patronatge, l’esquena està tallada a partir de dos costadets que surten de la cisa i una peça sencera central. Per davant s'observa una pinça, mentre que la resta està tota drapejada fins a mig cos, i la resta s'arruga amb un frunzit molt estret i es cenyeix a la cintura. Costures laterals. Es tracta d’una peça que remarca les formes naturals del cos, sense afegits artificiosos. Donació.

Vocabulari

Passamaneria

Passamà. Teixit en forma de cinta que serveix per a guarnir i adornar vestits, mobles, etc., i en general les vores d’un objecte qualsevol. (DIEC)

Canonet

Petit canonet de cartró amb fil de torçal de seda o sedalina enrotllat o també petit tub de vidre emprat en treballs de passamaneria.

Costadet

Part lateral del tors, tallada en diverses peces, que permeten entallar i ajustar la peça sobre el cos.

Tafetà

Lligat fonamental de plana. Teixit en què trama i ordit s'entrecreuen un a un.

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Puny

Part o allargament de la màniga que cobreix el puny.

Atzabeja

Lignit negre i lluent, molt compacte, susceptible de poliment, emprat en moda com a ornamentació.

Barnilla

Cadascuna de les làmines llargues, fortes i flexibles que formen l'armadura que sosté un paraigua, una ombrel·la, una cotilla, un ventall, etc. En el cas de les barnilles dels vestits, aquestes solien estar folrades o, en alguns casos, amagades a les costures o entre el folre i el teixit exterior de la peça. tot i que en un inici es feien de barba de balena (anomenades aleshores "balenes"), se'n troben també de metàl·liques, de celul·losa o altres materials.

Drapejat

Efecte de crear plecs, arrugat ordenat. Draperia. Conjunt de plecs suaus fets en una roba al biaix.

Pinça

Plec cosit per a estrènyer certes parts d'un vestit (TERMCAT)

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1843-1850

Aquesta etapa es caracteritza per la senzillesa i l’abandó de les formes exagerades i artificioses del vestit. Els teixits eren també menys fantasiosos: teixits de quadres, de ratlles o de colors llisos. Sense abandonar l’ideal femení volumètric, d’espatlles caigudes, se’n simplificaren les formes i els teixits, mantenint la faldilla amb forma de campana –gràcies a la crinolina– però retornant una línia natural al cos. A poc a poc s’havien anat abandonant les formes artificioses de les dècades anteriors, caracteritzades, amb més o menys mesura, per mànigues molt inflades, escots de berta i volants, grans capotes i faldilles molt inflades. Durant aquesta dècada els volums del cos femení disminuïren paulatinament. A principis dels anys 40 encara es mantenien reminiscències dels volums en les mànigues, les espatlles molt llargues i una tendència a acampanar el cos femení, acompanyant les estretes cintures de mànigues acampanades, amples, que es complementaven retornant el volum pres al cos. La silueta prengué un aire més natural i mànigues i faldilles perderen volum. Les faldilles eren llises, ratllades o estampades a quadres. En alguns casos s’abandonà la crinolina mentre que el cos s’ajustà a les formes naturals i les mànigues podien ser llargues o fins al colze, sense mides intermèdies. Les espatlles tenien formes naturals, lleugerament baixes. L’escot es tancava respecte als escots de berta que predominaven a les dècades anteriors amb colls rodons o acabats en V, mentre que en els vestits de societat sí que es mantenen els escots oberts.

La cintura es mantenia a l’alçada natural, tot i que per davant baixava amb una forma apuntada sobre el ventre, allargant així el cos i unint-se amb la faldilla, que continuava plana per davant.

És interessant observar com aquesta tendència pesada, que tendia a arrossegar la figura femenina cap a terra seguint el sentit de la gravetat i que conferia al vestit una línia trapezoïdal, era també existent en els vestits masculins de l’època.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
3567
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Cos de vestit
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A mà
Tacte: 
SuauLlis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
PedreriaPassamaneriaPenjollsBotonsPuntaBrodat
Color: 
Negres
Material: 
SedaCotó

Hemeroteca

Bibliografia

Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

 

Valora