Cos de vestit de gasa de seda negra

    next
    prev
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell

Cos de vestit de gasa de seda negra

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1910-1919
Gènere: 
Dona

Cos de vestit de dona de gasa de seda negra i teixit acanalat a la trama, probablement també de seda. Peça molt rica, ample. Per tal d’evitar transparències s’ha cosit un folre interior, que es corda amb 19 gafets i, a sobre, amb 9 botons es corda el cos principal. Obertura davantera i sencera. El coll de tira és de tul amb brodat floral Richelieu i del peu en surt un coll d’estil mariner, de gasa amb una franja de cordonet brodat. Mànigues llargues, caigudes i bufades a l’espatlla i al puny; mànigues de gasa de seda negra i folrades. Puny alt (14 cm), amb 4 botons falsos (folrats). A la cintura hi ha un cinturó que passa per fora, que fa dues taules i es corda al davant amb dos gafets, tot i que hi ha 4 botons falsos. De sota aquest cinturó baixen uns faldons, que combinen, com a la resta de la peça, la gasa i el teixit acanalat, però que en aquest cas, sobre la gasa s’hi ha brodat un cordonet. Del puny de les mànigues en surt una cinteta negra. Coll molt luxós, alt, amb motius de rosetes esquematitzades que recorden les representacions florals modernistes. Per darrere també hi ha 4 botonets al cinturó. El patronatge consta de costura central al cos i dos costadets a l'esquena, que li donen forma però que no el cenyeixen al cos. Als costats, costures laterals i una pinça davantera. L’interior presenta un patronatge una mica més senzill que el de la jaqueta, amb només dos costadets i que no s’adapta tant al cos. Per davant, al folre hi ha marques d’unes pinces desfetes, fet que ens fa pensar que probablement es va aprofitar la roba d’un antic vestit per a fer aquest, que és més ample. Al coll hi ha dos filferros que el mantenen rígid. Donació.

Vocabulari

Gasa

Tela molt, fina i clara, caracteritzada per la relativa separació amb què estan col·locats els fils d’ordit i els de trama, que dóna sensació de lleugeresa.

Acanalat

Lligat en què els cordons superficials produïts per les bastes d’ordit o de trama són separats per unes canals ben pronunciades. (DIEC)

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Tul

Teixit de seda, cotó o fibres sintètiques, transparent o translúcid, de malla reixada, fet generalment amb tres sèries de fils que fan, successivament, un d’ordit, i dos de trama. (DIEC)

Brodat Richelieu

El brodat Richelieu és un tipus de brodat que forada el teixit, creant els motius ornamentals en negatiu. Va ser creat a França durant el segle XVIII amb la finalitat d'emular les blondes venecianes, ja que l'efecte pot semblar el de la blonda.

Puny

Part o allargament de la màniga que cobreix el puny.

Costadet

Part lateral del tors, tallada en diverses peces, que permeten entallar i ajustar la peça sobre el cos.

Pinça

Plec cosit per a estrènyer certes parts d'un vestit (TERMCAT)

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1910-1919

La renovació en el vestit va tenir lloc en aquesta dècada, anomenada també la Belle Époque, amb la superació de la silueta en “essa” i es manifestà més tard a Espanya que a la resta d’Europa. Tanmateix cal dir que entre 1915 i 1916 es produí una recuperació de les modes del segle XVIII: l’estil Fragonard, en què la faldilla aparegué armada i acampanada.

Durant aquesta dècada fructificaren les relacions de la moda amb les avantguardes artístiques, que ja s’anunciaven amb alguns trets modernistes des de finals del segle XIX. El canvi rotund en la moda es percebé en l’ús de colors cridaners i dissenys de tendència oriental, com per exemple els utilitzats pels ballets russos, i que substituiren els tons pastels de les dècades anteriors.

A Espanya la irrupció més important d’aquests moviments en la moda es produí mitjançant la presència dels dissenys de la pintora i dissenyadora d’origen ucranià Sonia Delaunay (1884-1979), que va arribar a obrir botiga a Madrid, “Casa Sonia” (1918), i més tard a Barcelona (1919) i Bilbao (1919). Va rebre el suport de l’aristocràcia gràcies al fet que les filles del marquès d’Urquijo li encarreguessin vestits. Les seves peces es van donar a conèixer en desfilades de moda en l’Hotel Ritz de Madrid. L’estada de Sonia i Robert Delaunay, el seu marit, que s’havien refugiat a Espanya escapant de la primera guerra mundial, acaba el 1921 després d’haver tancat les seves botigues el 1920 i 1921. Els seus motius decoratius van traslladar a la indumentària els principis de l’orfisme, moviment artístic abstracte que inicià Robert (1885-1941), els quals s’estructuraren en formes geomètriques com el cercle, que unides al viu colorit produïen en la superfície en què s’aplicaven, en aquest cas el teixit, efectes cinètics amb què Sonia buscava captar l’esperit de la vida urbana, dinàmica i moderna, inclosa la lluminusitat artificial de la llum elèctrica. Sonia concebia el seus vestits com a obres d’art ambulants, amb tractament pictòric. Aquesta dissenyadora va introduir materials com ara la ràfia i la tela encerada, i va posar de moda un color, conegut com el “blanc Sonia”. La importància de les creacions de Delaunay radica en la decoració, no en les formes, que seguien els dictats de la moda del moment. Delaunay va assolir més fama amb el disseny de teixits, treballant sobre seda i crêpe, que amb l’alta costura, i es va donar a conèixer sobretot a partir de l’Exposició d’Arts Decoratives i Industrials de París de 1925.

En relació al vestit masculí, des de la segona dècada del segle les jaquetes aparegueren més ajustades als malucs, i els pantalons inclogueren pinces, que els aportaven més amplitud en benefici de la comoditat, i eren una mica més curts per tal de deixar al descobert les sabates. Tornà a aparèixer la combinació de colors entre pantaló i jaqueta que no era habitual des de les darreres dècades del segle XIX.

Obeïnt a l’extensió de les peces esportives, el jersei, amb o sense mànigues, començà a ser una peça molt present en la indumentària masculina. Fins i tot arribà a substituir la jaqueta en entorns informals. Aquesta indumentària més còmoda contribuí també a la difusió de maneres de vestir a través del cinema: així es permeté als homes aparèixer en mànigues de camisa en determinades circumstàncies, o prescindir de l’armilla.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
5272
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Cos de vestit
Any: 
c. 1912
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
Mixta
Tacte: 
SuauLlis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
BrodatCintaMotius florals
Color: 
Negres
Material: 
Seda

Bibliografia

  • AMBROSE, GAVIN; Harris, Paul. Diccionario visual de la moda. Barcelona: Gustavo Gili, 2008.
  • BANDRÉS OTO, MARIBEL. El vestido y la moda. Barcelona: Larousse, 1998.
  • BAUDOT, FRANÇOIS. La moda en el siglo XX. GUSTAVO GILI, 2008
  • BAXTER-WRIGHT, EMMA [ET. AL.] Moda vintage: la evolución de la moda y el vestido en los últimos cien años. Barcelona: Parramón, 2008
  • BUXBAUM, GERDA (ed.) Iconos de la moda: el siglo XX. Barcelona: Electa, 2007.
  • CODINA, MÓNICA. “Crear moda, hacer cultura”. A: Ars Brevis: anuario de la Cátedra Ramón Llull Blanquerna, n. 10 (2004), p. 43-62.
  • CODINA, MÓNICA; MONTSERRAT HERRERO (eds.) Mirando la moda: once reflexiones. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.
  • DELPIERRE, MADELEINE. Le costume: la haute couture de 1940 à nos jours. Paris: Flammarion , cop. 1991
  • Elio Berhanyer: 50 años de moda: exposició, Museo del Traje, CIPE. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2008.
  • FIGUERAS SERRA, JOSEFINA. Moda española: una historia de sueños y realidades. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2003.
  • FUKAI, AKIKO (ed.) Moda: una historia desde el siglo XVIII al siglo XX : la colección del Instituto de la Indumentaria de Kioto Taschen , 2006
  • GOLBIN, PAMELA. Madeleine Vionnet: puriste de la mode. Paris: Arts décoratifs , 2009
  • HERRERO, MONSERRAT. “Fascinación a la carta: moda y posmodernidad”. A: Nueva revista de política, cultura y arte. N. 72 (nov.-dic. 2000), p. 79-87.
  • Inspiraciones: Mariano Fortuny y Madrazo: exposició, Museo del Traje – CIPE. Direcció, Eloy Martínez de la Pera Celada; textos, Eloy Martínez de la Pera Celada [et al.]. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2010.
  • La mirada de Vogue: exposición. Editor, Javier Pascual del Olmo; directora, Yolanda Sacristán; subdirector, Javier Fernández de Angulo; comissari, Rafael Levenfeld; coordinació, María Fitz James Stuart. Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación y Patrimonio Etnológico: Ediciones Condé Nast, 2004.
  • Manus x machina: fashion in an age of technology. New York: Metropolitan Museum of Art, 2016
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La difusión de la moda en la era de la globalización”. A: Papers: revista de sociología, n. 81 (2006), p. 187-204.
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología, n. 54 (1998), p. 129-137.
  • MORALES, MARÍA LUZ. La moda: el traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX. Barcelona: Salvat, 1947.
  • Mutations: mode, 1960-2000. Exposició. Musée de la mode et du costume (París, França). Paris: Paris-musées, 2000.
  • NICOLÁS MARTÍNEZ, MARÍA DEL MAR. “Mariano Fortuny y Madrazo: vestidos y tejidos de la colección del Museo del Traje”. A: Indumenta: revista del Museo del Traje, n. 0 (2007), p. 113-122.
  • PARICIO ESTEBAN, PILAR. “El encuadre de la moda en los diarios españoles de información general de ámbito nacional (1900-1994)”. A: Revista Latina de comunicación social, n. 28 (2000), p. 1-4.
  • Paris-couture-années trente. Exposició. Paris-Musées : Société de l'histoire du costume , cop. 1987
  • REMAURY, BRUNO (ed.) Dictionnaire de la mode au XXe siècle Paris : Regard , cop. 1996
  • RIVIÈRE, MARGARITA. Diccionario de la moda: los estilos del siglo XX. Barcelona: Grijalbo, 1999.
  • SAILLARD, OLIVER; DUCHÊNE, VIRGINE, MANESCAU, JACQUELINE. L'homme objet : la mode masculine de 1945 à nos jours. Marseille: Musées de Marseille , 1996
  • SCOPA-ZUCCHI, OSCAR (ed.). Vogue España 100 años de moda. Madrid; Barcelona; París: Condé Nast, 2000..
  • SICARD, MARIE-CLAUDE. Lujo, mentiras y marketing: ¿cómo funcionan las marcas de lujo? Barcelona: Gustavo Gili, 2007.
  • SMITH, PAUL JULIÁN. Contemporary Spanish culture: tv, fashion, art and film. Cambridge: Polity press, 2003.
  • URREA, INMACULADA. Coco Chanel: la revolución de un estilo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias, 1997
  • URREA, INMACULADA. Desvistiendo el siglo XX. Madrid: Ediciones internacionales universitarias, 1999
  • VÁSQUEZ ROCCA, ADOLFO. “La moda en la postmodernidad: deconstrucción del fenómeno fashion”. A: Nómadas: revista crítica de ciencias sociales y jurídicas, n. 11 (2005).
  • VILAR, MARÍA JOSÉ. Estética y tiranía de la moda. Barcelona: Planeta; Madrid: Editora Nacional, 1975.
  • VV.AA. Moda: una historia del siglo XX. TASCHEN BENEDIKT, 2012
  • WAUGH, NORAH. The cut of women's clothes 1600 – 1930 London: Faber and Faber, 1968.
Valora