Vestido de raso de seda

    next
    prev
  • Museu de Badalona (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de Badalona
  • Museu de Badalona (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de Badalona
  • Museu de Badalona (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de Badalona
  • Museu de Badalona (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de Badalona

Vestido de raso de seda

Creador: 
Desconocido
Cronología: 
1900-1909
Género: 
Mujer

Conjunto formado por dos piezas. El cuerpo del vestido es de raso de seda negra. apertura total delantera, disimulada por un pechero cruzado. Parte exterior abrochada mediante botones de presión, mientras que el forro, suelto por la parte delantera y cosido en la espalda y los hombros, se abrocha con una apertura total central con corchetes. Cuello alto, abrochado por detrás, con tablillas hechas a máquina por delante y forrado de algodón, abrochado mediante dos corchetes.

Manga larga, con forma de pagoda, recogida con una tira ancha en el puño acabada con gasa plisada, que alargaba el brazo hasta tapar media mano. La copa de la manga es plana, sin volumen, formada por una serie de tablillas muy estrechas que se abren y aportan un volumen muy exagerado al resto de la manga, que se recoge en la bocamanga.

Cuerpo ablusado en el vientre, recogido por un cinturón ancho, acabado de forma apuntada por delante, de manera que es más largo por delante que por detrás. El cuerpo está formado a partir de pliegues que nacen del hombro, a modo de solapas de una chaqueta y con un pechero central drapeado, del mismo tejido, que nace del cuello y se recoge en el vientre. Tiene mucho volumen.

Espalda lisa, corta, recogida por un cinturón-faja con tres tablillas horizontales. Los pliegues se fijan con puntadas hechas a mano. El cinturón tiene un bolsillo pequeño en el exterior, de 4,5 y 5 cm, con costuras decorativas hechas a máquina.

El interior está forrado de algodón estampado con motivos florales esquematizados. Forro de algodón encerado, que queda suelto por la parte delantera. El forro mantiene los patrones, y se ciñe al cuerpo, mientras que en el exterior se ha eliminado. Reforzado por 4 varillas forradas de algodón, situadas en los costadillos y en las pinzas, y dos cortas y escondidas, colocadas en posición oblicua, refuerzan el cinturón. Cinta cosida a la cintura, que ceñía la parte de la espalda al cuerpo. Abrochada mediante corchetes metálicos.La falda es de raso de seda, con forma de corola y mucha acumulación de ropa detrás, con pliegues que se abren desde el centro posterior (dos delante, dos al lado y tres detrás, cosidos con una nesga). Por delante es plana, sin volumen, con piezas que se van ampliando a medida que bajan y con pliegues abiertos en el bajo, que dan así forma de campana.

apertura posterior parcial de 30 cm. El vivo del dobladillo son unos flecos de medio centímetro. Pieza sencilla, sin ornamento decorativo aplicado y con un pequeño dibujo con hilo en el medio de la cintura, por la parte delantera. Se abrocha por detrás.

Nota: El montaje de la pieza sobre el maniquí para fotografiarla no permitía ajustarla tanto al cuerpo como la pieza pedía. El resultado de ello es que en la fotografía que muestra la espalda se vean los dos extremos de la cinturilla blanca interior, que en las piezas de la época permitía ajustar y fijar los cuerpos sobre el tronco, a la cintura.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Ver más +
Ver menos -

Contexto

1900-1909

La moda femenina d’aquest període continuà deudora del segle anterior, estretament vinculada amb l’artificialitat i l’excés. Encara es volia marcar la silueta en forma d’“essa” a través de la cotilla que s’ajustava a la cintura, donava volum a l’esquena, potenciava els costats i els malucs, i destacava el bust en forma de pit de colom (“pigeon breast”). La faldilla moldejava els costats, s’obria a partir dels genolls cobrint els peus i arrossegant-se per terra, en forma de corol·la. El vestit sastre, sorgit en l’anterior centúria, tingué una gran presència al llarg del segle XX, i anà augmentant gradualment la seva comoditat.

En aquesta dècada es produí una renovació en el vestit. Coincidint amb la Belle Époque, moment de gran fantasia, luxe i malbaratament en la societat europea del moment, que aproximadament durà fins a la primera guerra mundial. La línia en “essa” anà donant pas a la primacia de la recta i la verticalitat. Predominaven els grans barrets plans. Destacaven els vestits-folre, de línies rectes i la cintura alta, pròpia de les modes neoclàssiques d’estil imperi, encara que més relacionat amb la fase final d’aquesta moda per la inclusió de guarniments, en franges generalment en la part inferior, estampats – amb motius orientals– o volants, així com cua en algunes ocasions.

Grans figures d’aquestes modes foren la britànica Lucile, lady Duff-Gordon, i els francesos Jean Paquin i Paul Poiret. Aquest darrer uní les citades modes franceses de finals del segle XVIII i principis del XIX amb la decoració orientalista. El seu gran èxit fou l’eliminació de la cotilla cap al 1908.

A Espanya, seguint la nova tendència classicista, dissenyà vestits i teles Mariano Fortuny Madrazo (1871-1949), fill del pintor Mariano Fortuny (1838-1874). Els seus models més coneguts foren Knossos (1906) i Delfos (1907).

Tal com s’anunciava ja des de la segona meitat del segle XIX, la uniformitat fou la nota fonamental que en el segle XX definí el vestit masculí. A aquest aspecte s’hi uní la funcionalitat, valor que va difondre al continent la forma de vestir anglesa des de finals del segle XVIII, així com l’extensió de les peces esportives, amb origen també britànic. La jaqueta fou adoptada per totes les classes socials, fins i tot les treballadores, que la portaren en substitució de la brusa. En sentit invers, és interessant assenyalar una moda que cap a 1900 va recaure en la indumentària de les classes mitjana i alta, revestint-la de cert aire popular, visible en l’ús de jaqueta entallada i curta, el pantaló ample per la part baixa, el coll curt de la camisa, el mocador de seda al coll o la col·locació del barret fort (bombín) inclinat cap a davant, a més d’un pentinat que deixava caure diversos flocs de cabell sobre el front. Sobretot s’utilitzava una capa curta amb esclavina i folre de vellut verd o vermell, a voltes brodada, coneguda com pañosa.

Els vestits de cerimònia seguiren essent el frac, l’esmoquin i la levita per actes diürns, si bé aquesta darrera desaparegué després de la Primera Guerra Mundial. El vestit o tern es componia de les mateixes peces que l’integraven en el darrer terç del segle XIX: jaqueta, armilla – en ocasions de piqué blanc, especialment en el vestit de cerimònia– i pantaló.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Ver más +
Ver menos -

Ficha técnica

Número de inventario: 
6699 - 6700
Tipo de prenda: 
Indumentaria civil femenina
Denominación de la prenda: 
Vestido
Año: 
1902-1904
Etiqueta: 
no
Uso: 
Exterior
Tacto: 
SuaveLiso
Tipología de uso: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Faralá
Color: 
Negros
Material: 
Seda

Bibliogafía

  • ALISON, G. Victorian & Edwardian fashion : a photographic survey, New York : Dover Publications , 1981
  • BERNIS, C. “El traje burgués”, A: Menéndez-Pidal, G. La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, vol. I, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988.
  • BOEHN, M. VON, La moda. Historia del traje en Europa desde los orígenes del Cristianismo hasta nuestros días, vol V (1790-1817), vol VI 6. (1818- 1842) i vol VII (1879-1914.) Barcelona, 1928.
  • BOUCHER, M. Historia del traje en occidente, Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2009.
  • BOUCHER, M. 20.000 years of fashion, 2001 (1964).
  • CALLAN, G. O’HARA, DONOVAN, C. Enciclopedia de la moda : desde 1840 hasta nuestros días. Barcelona : Destino , 1989
  • Burke, Doreen Bolger, et al. In Pursuit of Beauty: Americans and the Aesthetic Movement. Metropolitan Museum
  • CASAL-VALLS, L. “Definició de dues tipologies de vestit a través del seu ús històric: la indumentària d'arrel tradicional i el vestit d'inspiració internacional”, Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, n.4 (2015), pp. 23-36.
  • CASAL-VALLS, L. “Entre l' exclusivitat i la democratització del vestit. Apunt sobre els inicis del disseny de moda a Catalunya”, Revista de Catalunya, n. 286 (2014), pp. 157-175
  • CASAL-VALLS, L. “Gust i consum d’imatge al segle XIX: el vestit”, Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, n. 2 (2013), pp. 71-82
  • CASAL- VALLS, L. “La historia del vestido como historia de producto: productor, consumidor y objeto”, Seminari “Modernos a pesar de todo”, Fundació Història del Disseny, Barcelona, febrer 2016.
  • COSGRAVE, B. Historia de la moda: desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2005.
  • De crinolinas y polisones: indumentaria y moda femenina a finales del siglo XIX: MUBAM, Museo de Bellas Artes de Murcia: 24 de noviembre 2005 - 8 enero 2006, Sala de exposiciones temporales. Textos, Mª Paz Soler Ferrer, Mª Ángeles Gutiérrez Garca. Murcia: Dirección General de Cultura, 2005
  • Dictionnaire international de la mode. Collectif sous la direction de Bruno Remaury et Lydia Kamitsis; avec la collaboration de Nadine Coleno. Paris: Editions du Regard, 2004.
  • ENTWISTLE, J. El cuerpo y la moda: una visión sociológica, Ed. Paidós, Barcelona, 2002
  • HUNNISETT, J. Period Costume for Stage & Screen: Patterns for Women's Dress, 1800–1909. London: Unwin Hyman, 1988.
  • JOHNSTON, L. La moda del siglo XIX en detalle. En col•laboració amb Marion Kite y Helen Persson; fotografies de Richard Davis; dibuixos de Leonie Davis. Barcelona: Gustavo Gili, cop. 2006.
  • KOENIG, R. La moda en el proceso de civilización, INSTITUTO DE ESTUDIOS DE MODA Y COMUNICACION, Valencia, 2002
  • La MODA en el XIX: [exposició], Madrid: Subdirección General de Promoción de las Bellas Artes; Sevilla: Consejería de Cultura, 2007 Catálogo de la exposición celebrada en el Museo de Artes y Costumbres Populares de Sevilla de octubre de 2007 a enero de 2008
  • La mode en France 1715-1815. De Louis XV à Napoléon Iº, Exposició organitzada per Musée National de Kyoto i Kyoto Costume Institute, París, 1990
  • LAVER, J. Breve historia del traje y la moda. Madrid: Ediciones Cátedra, 1988.
  • LIPOVETSKY, G.; ROUX, E. El lujo eterno. De la era de lo sagrado al tiempo de las marcas. Barcelona, 2004
  • MARTÍNEZ BARREIRO, A.M. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología. n. 54 (1998), pp. 129-137.
  • MATTHEWS DAVID, A. Fashion Victims: The Dangers of Dress Past and Present. Londres: Bloomsbury, 2015.
  • MC DOWELL, C. Histoire de la Mode Masculine, Éditions de la Martinière, 1997
  • MENÉNDEZ PIDAL, G.; BERNIS, C: “El traje burgués” A: La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988. V. 1 ; pp. 456-479
  • Modes et Revolution, Musée de la Mode et du Costume, Palais Galliera, París, 1789
  • MOORE, D. L. Fashion Through Fashion Plates, 1771–1970. London: Ward Lock, 1971.
  • PASALODOS, M. “Algunas consideracions sobre la moda en la Belle Époque”, Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 107-112
  • PENA, P. “Indumentaria en España: el periodo isabelino (1830-1868)”. Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 95-106.
  • PENA, P. “La moda en la Restauración, 1868-1890”, Indumenta, n. 2, 2011, pp. 6-34.
  • PENA, P. El traje en el Romanticismo y su proyección en España (1828-1868). Madrid: Ministerio de Cultura, Secretaría General Técnica, Subdirección General de Publicaciones Información y Documentación, 2008
  • PUERTA ESCRIBANO, R. La segunda piel: historia del traje en España: del siglo XVI al XIX. Valencia: Biblioteca Valenciana, 2006. 3
  • The Age of Napoleon. The Metropolitan Museum of Art, Nueva York, 1999.
  • TOUSSAINT-SAMAT, M. Historia técnica y moral del vestido, Madrid: Editorial Alianza, 1994.
  • WINGFIELD, L. English costume and fashion from the conquest to the regency. London : Hope and Co. , [1884?]
  • Full de sala del Museo del Romanticismo de Madrid, dedicada a la moda femenina del segle XIX
  • Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.
  • Valora

    Vídeo relacionado

    Barcelona 1900 - La Perla del Mediterráneo, vídeo de la Filmoteca holandesa de Amsterdam

    Peces relacionades