Vestido negro con cuello redondo y pedrería

    next
    prev
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell
  • Museu d'Història de Sabadell (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu d'Història de Sabadell

Vestido negro con cuello redondo y pedrería

Creador: 
Muntané
Cronología: 
1960-1969
Género: 
Mujer

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Ver más +
Ver menos -

Contexto

1960-1969

La dècada dels seixanta fou un temps en ebullició: l’arribada de l’home a la lluna, els Beatles, la importància de la cultura de masses i la juvenil i, finalment, l’actitud de disconformitat provocada per la Guerra del Vietnam. Va ser a partir d’aquesta dècada quan la moda començà a ser un fenomen que incidí en sectors socials més amplis que la classe mitjana urbana i la classe alta, coincidint amb el sorgiment i desenvolupament d’una nova classe mitjana forta. A finals d’aquesta dècada l’alta costura entrà en decadència, no només per l’avenç del prêt-a-porter sinó per la pèrdua de la mentalitat que anteriorment es trobava en els compradors de la mateixa.

El vestit espanyol durant els anys seixanta participà, d’una banda, de les propostes juvenils de la cultura pop i, per altra, de l’alta costura de creadors com Pertegaz (1918-2014), Paco Rabanne (1934) o Leo Berhanyer (1929). Era època de l’avanç del prêt-à-porter, que abaratí les peces que s’oferien als clients en grans magatzems. La moda des d’aquest moment quedà lligada a la societat de consum. El mercat es dirigia en gran part als joves, per als quals es creà una moda especial, diferenciada de la dels adults, amb gran presència dels pantalons texans, les samarretes i altres peces informals, fins poc abans pròpies de la roba de feina. Totes aquestes novetats en el vestit juvenil s’imposaren a Espanya. Característica d’aquest període era la minifaldilla, peça revolucionària en la història de la moda. Els pentinats adquiriren un gran desenvolupament perquè gairebé no es feien servir les lligadures de cap. Alguns creixien en alçada, altres llargs, o mitja melena beat, afro, etc.

Els avenços en la moda juvenil prêt-à-porter repercutiren en l’alta costura, en què s’aprecià un retrocés en la segona meitat de la dècada. A la competència econòmica s’hi afegí l’augment dels impostos sobre les cases de costura. Paco Rabanne, com Balenciaga, establiren la seva seu i centre d’acció de les seves creacions a París. No va ser el cas de Pertegaz i Berhanyer, que romangueren a Espanya.

En els anys seixanta aparegueren associacions en què s’agruparen diversos professionals de l’alta costura i el sector tèxtil en general. És el cas de la Moda del Sol, que sorgí el 1963. El 1964 s’anomenà director artístic i tècnic de les col·leccions Josep Maria Fillol. Participà al Saló Internacional prêt-à-porter de París (1967-1968), així com en els projectes com la revista que portava el seu mateix nom, que sortí el 1976, o el seu Cuaderno de tendencias, el primer número del qual, el 1981, mostrava teixits orientats a marcar tendències per la moda. La seva activitat es desenvolupà fins a la dècada de 1990, amb l’intent d’impulsar el prêt-a-porter nacional. Des dels setanta desenvoluparen la seva activitat firmes prêt-à-porter com Kelson, Kuny, Marlú, Margarita Nuez, Esteve Pila, i Santiago Piqué. La firma Loewe irrompé amb força en el mercat amb la seva línia de bosses i complements.

La indumentària masculina incrementà el seu caràcter informal i recollí les influències de les peces còmodes d’origen popular, com els pantalons texans jeans (de l'anglès jeans o blue jeans) de l’àmbit nordamericà, la pana, les caçadores, les samarretes, o les sabatilles esportives, així com els moviments associats a la música pop i rock.

Algunes tendències d’aquesta època foren els Mods, els Hippies, els Swinging London, la moda Ye-Ye, el Blow Up, el Twiggy...

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Ver más +
Ver menos -

Ficha técnica

Número de inventario: 
5071
Tipo de prenda: 
Indumentaria civil femenina
Denominación de la prenda: 
Vestido
Año: 
c. 1960
Etiqueta: 
Uso: 
Exterior
Tipología de uso: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Pedreria
Color: 
Negros
Material: 
Seda

Bibliogafía

  • AMBROSE, GAVIN; Harris, Paul. Diccionario visual de la moda. Barcelona: Gustavo Gili, 2008.
  • BANDRÉS OTO, MARIBEL. El vestido y la moda. Barcelona: Larousse, 1998.
  • BAUDOT, FRANÇOIS. La moda en el siglo XX. GUSTAVO GILI, 2008
  • BAXTER-WRIGHT, EMMA [ET. AL.] Moda vintage: la evolución de la moda y el vestido en los últimos cien años. Barcelona: Parramón, 2008
  • BUXBAUM, GERDA (ed.) Iconos de la moda: el siglo XX. Barcelona: Electa, 2007.
  • CODINA, MÓNICA. “Crear moda, hacer cultura”. A: Ars Brevis: anuario de la Cátedra Ramón Llull Blanquerna, n. 10 (2004), p. 43-62.
  • CODINA, MÓNICA; MONTSERRAT HERRERO (eds.) Mirando la moda: once reflexiones. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.
  • DELPIERRE, MADELEINE. Le costume: la haute couture de 1940 à nos jours. Paris: Flammarion , cop. 1991
  • Elio Berhanyer: 50 años de moda: exposició, Museo del Traje, CIPE. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2008.
  • FIGUERAS SERRA, JOSEFINA. Moda española: una historia de sueños y realidades. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2003.
  • FUKAI, AKIKO (ed.) Moda: una historia desde el siglo XVIII al siglo XX : la colección del Instituto de la Indumentaria de Kioto Taschen , 2006
  • GOLBIN, PAMELA. Madeleine Vionnet: puriste de la mode. Paris: Arts décoratifs , 2009
  • HERRERO, MONSERRAT. “Fascinación a la carta: moda y posmodernidad”. A: Nueva revista de política, cultura y arte. N. 72 (nov.-dic. 2000), p. 79-87.
  • Inspiraciones: Mariano Fortuny y Madrazo: exposició, Museo del Traje – CIPE. Direcció, Eloy Martínez de la Pera Celada; textos, Eloy Martínez de la Pera Celada [et al.]. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2010.
  • La mirada de Vogue: exposición. Editor, Javier Pascual del Olmo; directora, Yolanda Sacristán; subdirector, Javier Fernández de Angulo; comissari, Rafael Levenfeld; coordinació, María Fitz James Stuart. Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación y Patrimonio Etnológico: Ediciones Condé Nast, 2004.
  • Manus x machina: fashion in an age of technology. New York: Metropolitan Museum of Art, 2016
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La difusión de la moda en la era de la globalización”. A: Papers: revista de sociología, n. 81 (2006), p. 187-204.
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología, n. 54 (1998), p. 129-137.
  • MORALES, MARÍA LUZ. La moda: el traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX. Barcelona: Salvat, 1947.
  • Mutations: mode, 1960-2000. Exposició. Musée de la mode et du costume (París, França). Paris: Paris-musées, 2000.
  • NICOLÁS MARTÍNEZ, MARÍA DEL MAR. “Mariano Fortuny y Madrazo: vestidos y tejidos de la colección del Museo del Traje”. A: Indumenta: revista del Museo del Traje, n. 0 (2007), p. 113-122.
  • PARICIO ESTEBAN, PILAR. “El encuadre de la moda en los diarios españoles de información general de ámbito nacional (1900-1994)”. A: Revista Latina de comunicación social, n. 28 (2000), p. 1-4.
  • Paris-couture-années trente. Exposició. Paris-Musées : Société de l'histoire du costume , cop. 1987
  • REMAURY, BRUNO (ed.) Dictionnaire de la mode au XXe siècle Paris : Regard , cop. 1996
  • RIVIÈRE, MARGARITA. Diccionario de la moda: los estilos del siglo XX. Barcelona: Grijalbo, 1999.
  • SAILLARD, OLIVER; DUCHÊNE, VIRGINE, MANESCAU, JACQUELINE. L'homme objet : la mode masculine de 1945 à nos jours. Marseille: Musées de Marseille , 1996
  • SCOPA-ZUCCHI, OSCAR (ed.). Vogue España 100 años de moda. Madrid; Barcelona; París: Condé Nast, 2000..
  • SICARD, MARIE-CLAUDE. Lujo, mentiras y marketing: ¿cómo funcionan las marcas de lujo? Barcelona: Gustavo Gili, 2007.
  • SMITH, PAUL JULIÁN. Contemporary Spanish culture: tv, fashion, art and film. Cambridge: Polity press, 2003.
  • URREA, INMACULADA. Coco Chanel: la revolución de un estilo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias, 1997
  • URREA, INMACULADA. Desvistiendo el siglo XX. Madrid: Ediciones internacionales universitarias, 1999
  • VÁSQUEZ ROCCA, ADOLFO. “La moda en la postmodernidad: deconstrucción del fenómeno fashion”. A: Nómadas: revista crítica de ciencias sociales y jurídicas, n. 11 (2005).
  • VILAR, MARÍA JOSÉ. Estética y tiranía de la moda. Barcelona: Planeta; Madrid: Editora Nacional, 1975.
  • VV.AA. Moda: una historia del siglo XX. TASCHEN BENEDIKT, 2012
  • WAUGH, NORAH. The cut of women's clothes 1600 – 1930 London: Faber and Faber, 1968.
Valora

Vídeo relacionado

Trendy fashion shops in London's King's Road