El cas de les modistes: un primer cas d’organització obrera femenina

Actualitat

El cas de les modistes: un primer cas d’organització obrera femenina

Modistes, modistas, fashion, history, dressmakers
El tombant de segle XIX al segle XX fou un moment de canvis. És el moment de la modernitat, de la nova industria, de la nova ciutat, de la burgesia flamant, dels grans teatres i de les xemeneies de fàbrica. Però fou també un moment de lluites obreres, de vagues, de reivindicacions, del primer sindicalisme.

Tot i que pugui semblar que tot està dit, treballat, estudiat i debatut, de vegades resten encara raconets d’història per recol·locar en aquest gran eix cronològic que hem anat teixint. Aquest és el cas de la dona, relegada sovint a un oblit certament injust. Si bé darrerament els estudis de gènere han recuperat la figura de la dona i li han anat tornant la seva pròpia història, encara cal seguir fent-nos preguntes per poder trobar noves respostes.  La dona treballadora i la seva incisió social segueix sent una assignatura pendent de la nostra història. En aquest article es pretén precisament tornar-li la veu silenciada, retornar-li les seves lluites per ser més justos amb una realitat que és, en definitiva, part de la història del nostre país.

Les donesal món laboral del segle XIX

Si ens fixem en la història de les classes obreres a Catalunya, observarem que poques vegades es parla dels moviments obrers femenins. I és que sovint es tendeix a pensar que abans  la dona no treballava, i que no és fins al segle XX que la figura femenina entre en el mercat laboral. Aquesta concepció, força errònia, ha contribuït a empobrir la història, simplificant-la i reduint-la al cas masculí. Malgrat que la moral de l’època pregonava que la dona es quedés a casa, exercint de mare i esposa segons els postulats regeneracionistes catòlics, sovint la dona es veia obligada a treballar per tal de portar a casa un sobresou que, tot i ser misèrrim, arrodonia el jornal familiar. El mateix Ildefons Cerdà, a partir dels seus estudis de la societat barcelonina, ens en fa cinc cèntims: el treball de la dona era complementari al de l’home.

Sovint aquestes feines no s’allunyaven gaire d’aquelles labors tradicionalment enteses com a femenines. Així, en el camp del tèxtil i, sobretot, de la confecció, trobem moltes obreres, treballant de sol a sol, a casa seva o al taller. Aquesta situació, sovint deplorable, i que feia alçar la veu dels higienistes, alarmats per la insalubritat de els condicions del treball, era, evidentment, insostenible. Tot i que cal esperar fins la primera dècada del segle XX, poc a poc es comencen a fer sentir les primeres veus. Però no voldria fer servir un discurs tendenciós en aquestes pàgines, ja que el moviment obrer femení tingué, des de sempre, un suport masculí –potser sí, un xic paternalista. Potser entès com un primer feminisme, aquest moviment pretenia aglutinar les dones treballadores i donar suport als diversos col·lectius.

La primera institució que trobem fundada amb aquests objectius, i que serà un antecedent de les posteriors organitzacions per a la dona, fou el Mont de Pietat de Santa Madrona “Institut d'Empar i Protecció en favor de la dona que viu del seu treball”. Fundada el 1900 per Gaietà Soler, oferia protecció a les dones treballadores, sobretot a aquelles que eren de fora de Barcelona, els ajudava a buscar feina (exercint d’embrionària borsa de treball) i en cas de malaltia les auxiliava. Aquesta institució, que el 1920 comptava amb 6000 sòcies, es va integrar a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, i canvià el nom tot dient-se Institut de la Dona que Treballa.

Tot i que el sector de la modisteria aglutinava un gran nombre de dones treballadores, no es pot parlar encara d’un col·lectiu organitzat. De fet, es tractava d’un dels sectors més desorganitzats i afectats pel desenvolupament de l’economia submergida i del treball a domicili, que durant la primera dècada del segle XX es mirarà de regularitzar. Els primers intents d’organització foren precisament destinats a aquestes. Així, el 1909 i amb el suport econòmic D’Agustí Robert i Surís, es fundava a Barcelona “El Sindicat Barceloní de l’Agulla”, de caire catòlic. Aquest sindicat era concebut com una cooperativa de materials, funcionava com a borsa de treball, com a caixa d’estalvis i com a caixa dotal. Entre els seus objectius destaquem: aconseguir una millora de les condicions socials i econòmiques de les associades dedicades a la confecció, a la costura, al brodat i a l’encaix, el perfeccionament moral, intel·lectual i professional de les institucions basades en una mutualitat i cooperació entre els seves associades i la creació d’oficines d’informació i col·locació per satisfer les ofertes i demandes de les obreres.

L'Institut de cultura i Biblioteca Popular per la Dona

Sovint aquestes institucions destinades a la dona treballadora tenien també un cert deure moral d’educar-les. Amb aquest objectiu es fundaren diverses agrupacions i lligues, de caràcter benèfic, com la Lliga de Dames cooperadores de l’Obra de bones lectures, que el 1909 acordà la fundació d’una biblioteca pública, per iniciativa de Francesca Bonnemaison. Tot i així no fou fins el 1910 que aconseguí un reconeixement social important, i passà a anomenar-se “Institut de cultura i Biblioteca Popular per la Dona”. L’objectiu de la biblioteca era el “d’elevar el nivell moral i intel·lectual de la dona, procurant proporcionar els elements d’il·lustració necessaris segons la seva vida social i segons les seves aptituds i aficions”. Es mantenia per donacions en metàl·lic o directament de materials. L’institut es traslladà del claustre de l’església de Santa Anna al carrer Elisabets n. 12, i s’hi instal·là el Museu de Treballs Manuals Femenins, amb una mostra de 1500 exemplars que es podia visitar en horari d’obertura de la biblioteca. A més, es van posar a disposició de les associades 4 màquines de cosir i es començaren a impartir les primeres classes. L’objectiu principal de l’Institut era oferir a la dona totes les eines necessàries per tal que es pogués guanyar una mica millor la vida. Els diumenges es feia un sorteig de figurins, i a partir del 1911 es van començar a impartir una sèrie de conferències dirigides a un públic femení amb la intenció d’”educar” . L’any 1922 es traslladà al carrer Sant Pere més Baix.

Un any després, el 1910, es fundà el Patronat per les Obreres de l’Agulla, creat per Dolors Monserdà de Macià amb la intenció de donar feina a les modistes durant les temporades baixes. A més, proporcionaven, igual que el Sindicat, material de costura i formació en el tall i la confecció de vestits. La formació d’un “secretariat” oferia suport a les obreres en diferents gestions. El patronat comptava amb el suport del Bisbe Laguarda i del mossèn Josep Ildefons Gatell, i es trobava situat al a residència de monges franciscanes, al carrer Montcada. Mentre que l’any 1910 només hi havia acudit 23 cosidores, el 1916 ja comptaven amb 410. L’objectiu principal era el de protegir al a obrera de la agulla, tot i que no tancaven la possibilitat d’ampliar el seu camp d’acció a tota classe d’obreres. Els principals propòsits eren els d’oferir feina durant els períodes anuals “de calma”, en els que es donaven una davallada important d’encàrrecs, demanar una legislació protectora del treball de la obrera de l’agulla, cooperar amb les lligues de compradores, l’objecte de les quals visava a una millora de les condicions de treball d’aquestes obrers, establir diverses sucursals del patronat per tal de millorar els resultat i adquirir els articles i materials que necessités la obrera, per tal que aquesta els pogués adquirir el més econòmicament possible.

Les treballadores de l'agulla

I és que la preocupació per la situació de les treballadores de l’agulla, seguint la nomenclatura que Juan de Paulis faria servir el 1913, anava en augment. Cada vegada es feia més evident el problema de la insalubritat i l’explotació d’aquest col·lectiu. Per aquesta raó, el febrer de 1912 es creà la Lliga de Compradores, una organització de caràcter benèfic que pretenia conscienciar les compradores per tal que consumissin vestits que haguessin estat confeccionats en algun dels establiments recomanats en una “llista blanca”, que recollia aquells establiments que complien una sèrie de requisits a favor de les obreres: no treballar els dies de festa i passades les nou del vespre, no treballar en espais insalubres, mal ventilats i mal il·luminats, amb un jornal mínim per les treballadores. Dolors Monserdà n’era la presidenta honorària. Segons consta al Butlletí del Museu Social del juny del 1917, el nombre d’associades havia passat de 102 a 521, tot  i que consideraven que exercien influència sobre unes 30.000 persones, entre les compradores i les associades a d’altres entitats adherides a la Lliga. Pel que fa al nombre de cases de la llista blanca, havien passat de 14 el 1912 a 55 el 1917.

 

L’any 1912 Maria Domènec de Cañellas va fundar la Federació Sindical d’Obreres, en un intent de sindicalitzar les obreres. Pretenia la millora de les condicions de treball de les obreres i, tot i buscar una via sindical, s’allunyaven de les opcions revolucionaries o socialistes. La Federació tenia obertes, a més, classes gratuïtes de lectura, escriptura, francès, i tall de vestits.

 

Aquesta Federació buscava l’adhesió de sindicats, que el 1917 eren cinc: de dependentes de comerç (240 afiliades), modistes (300 afiliades), sastresses (125 afiliades), cosidores de blanc (159 afiliades) i obreres de taller (600 afiliades). Aquests sindicats eren autònoms i amb personalitat jurídica pròpia. Al costat d’aquests sindicats hi havia un Protectorat d’Obra, que facilitava els recursos econòmics i actuava de mediador entre aquests sindicats i els òrgans governamentals.

 

Malgrat tots aquests esforços, encara el 1918, en el Congrés de la Confederació Regional de Catalunya, celebrat a Sants no hi assistí cap dona com a delegat, ni constava tampoc a la CNT cap sindicat relacionat amb el ram de la confecció, tot i que hi figurava el sindicat tèxtil La Constancia, representat bàsicament per homes tot i que estava format per un nombre elevat de dones. A la memòria d’aquest congrés hi consta la preocupació per la manca d’organització sindical de les dones.

 

Comparteix