Capa de seda marró amb aplicació de serrells
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
- Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
Capa de seda marró amb aplicació de serrells
Capa de teixit llavorat treballat amb seda marró i fil metàl·lic per a tot el fons, amb tira de passamaneria amb que guarneix l'escot. Serrells de seda bicolor a l'obertura central i baix. Folre de tafetà de seda color salmó. Descripció tècnica extreta de la base de dades IMATEX, del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa
Vocabulari
Passamaneria
Passamà. Teixit en forma de cinta que serveix per a guarnir i adornar vestits, mobles, etc., i en general les vores d’un objecte qualsevol. (DIEC)
Tafetà
Lligat fonamental de plana. Teixit en què trama i ordit s'entrecreuen un a un.
Firma
Desconegut
Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.
Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.
Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.
És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.
Context
1651-1675
El segle XVII deixà enrere la supremacia d’Espanya i d’Itàlia en el vestit, i fou França la que imposà a Europa la seva prosperitat i imatge de moda.
Entre 1625 i 1670 la moda prengué unes formes i uns recursos en paral·lel al barroc. No escapà, doncs, del virtuosisme, l’artificialitat, el preciosisme i la cerca de moviment que caracteritzaren les corrents artístiques del moment. A partir de 1670, però, hi hagué un retorn a la claredat i al classicisme, que en el vestit fou molt evident, donant lloc a la moda del segle XVIII.
El període entre les darreries del segle XVI i el principi del segle XVII denotava encara certa continuïtat amb el període anterior. Les dones seguien vestint amb l’anomenat verdugado francés, mentre que els homes vestien calces i camisa com a roba interior, calçons i gipó amb faldeta (o faldó), sovint amb gorgera o cuello de lechuguilla, sobre-gipó (anomenat també cuera) i, finalment, una peça d’abric, com podia ser l’anomenada “roba”. Tot i així, la figura masculina perdé cert volum respecte al segle anterior: el gipó perdé el farcit, la bragueta (element amb una important presència durant el període anterior) desaparegué, les gorgeres perderen volum.
A partir de 1625 i fins aproximadament 1670 el vestit masculí es feu més lleuger, perdent l’ornamentació sobrecarregada que el caracteritzava, tot i que mantenia encara alguns recursos com les ganivetades a la roba. La silueta es feu molt més trapezoïdal, perdent rigidesa. Les espatlles queien, remarcades pel coll de valona, que substituïa la gorgera, els calçons s’allargaven i es feien també més amples. Fins i tot el pentinat es feu menys rígid: els cabells i el bigoti queien flonjos sobre la cara.
En aquest període cal destacar que el rei Enric IV de França promogué la indústria de la seda, per la qual cosa aquesta esdevingué molt present en la indumentària tant femenina com masculina. Això, acompanyat amb la pèrdua d’influència de la moda espanyola, que advocava per l’austeritat, feu que el luxe s’estengués.
Entre 1650 i 1675 s’incorporaren els rhingraves, una mena de faldilla-pantaló masculina que generava una silueta completament piramidal. Aquesta silueta s’accentuava per l’ús de perruques llargues i arrissades en els homes. En aquest període, els gipons masculins reduïren la llargada, fent-se molt curts i deixant veure la camisa per sota.
Pel que fa a la moda femenina del període, és interessant observar que també havia pres aquesta tendència més suau en la línia, més terrenal i més tova. L’escot era ovalat i generalment cobert per una valona. Les dones es vestien amb una superposició de capes o vestits, amb mànigues molt amples, espatlles caigudes i faldilles sense cap tipus d’estructura interior.