Conjunt de casaca, armilla i pantalons

    next
    prev
  • Museu del Disseny de Barcelona (c) La Fotográfica/Rafael Vargas/Museu del Disseny de Barcelona

Conjunt de casaca, armilla i pantalons

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1790-1799
Gènere: 
Home

Conjunt de casaca confeccionada amb doble acanalat de seda violeta, armilla de sarja de seda brodada blau cel amb motius florals carbassa i pantalons de tafetà de cotó blanc. La casaca és oberta per davant, compta amb vuit botons folrats de fil marró fosc i clar, disposats de quatre en quatre. Coll de volta i solapes. Les mànigues de sastre són ajustades i s'acaben amb un puny estret decorat amb un parell de botons com els de la part frontal. Presenta dues butxaques amb tapetes. L'armilla arriba a la cintura, però es pot veure donat que la casaca és curta per davant. Es tanca amb una botonadura doble de botons folrats de la mateixa roba blau cel. Els pantalons són ajustats i arriben fins gairebé els talons on són cenyits amb una cinteta. Presenten dues butxaques de trau vertical. Donació de Manuel Rocamora, el 1969.

Vocabulari

Acanalat

Lligat en què els cordons superficials produïts per les bastes d’ordit o de trama són separats per unes canals ben pronunciades. (DIEC)

Sarja

Teixit que presenta un lligat quadrat i uns solcs diagonals formats per bastes d'ordit en una cara i de trama en l'altra.

Brodat

Ornament fet sobre un teixit amb passades d’agulla emprant fils de cotó, llana, seda, argent, etc. Brodat a la basta. Brodat al realç. Brodat al teler, al tambor.

Tapeta

Peça de teixit llarga, que tapava la cremallera, la botonadura o l'obertura d'una butxaca.

Butxaca de trau

Butxaca sense tapeta, de la qual només se'n veu l'obertura.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1790-1799

La indumentària femenina tendeix a una major simplicitat, dominada per la influència anglesa, i pel gust per la vida al camp i pels passejos. Els vestits femenins es feren més lleugers i una mica més curts, permetent així més llibertat de moviment. El vestit “a la francesa” es reservava per la cort, seguint la línia de les dècades anteriors: un vestit més estret al cos, dominat pel mirinyac a la faldilla, que, com a característica principal, mantenia els plecs posteriors, donant així volum a la faldilla i acabant amb cua. Les mànigues eren estretes fins al colze, d’on sortia un farbalà o punta.

El vestit a l’anglesa consistia en una bata o vestit sencer que incorporava barnilles, pel la qual coa es podia prescindir de cotilla i de peto. La cintura acabava en punta per la part posterior i tenia escot ampli, sovint tapat amb un mocador. Podia confeccionar-se de seda o bé de cotó estampat. Aquesta tipologia de vestit no s’emprava mai com a vestit de gala.

A partir de 1770 es començaren a diversificar les peces i la tipologia dels vestits. Així trobem, per exemple, el vestit redingot vers 1785. Es tractava d’un vestit inspirat en el redingot masculí, estructurat amb cos rígid, cordat amb botons o llaçades per davant, amb coll i solapes sobre les espatlles. La faldilla es duia sobre una altra faldilla interior que quedava a la vista. A finals del segle els esdeveniments històrics i polítics donaren nom a alguns vestits, com el vestit “a l’insurgent”, que consistia en aixecar les puntes enrere de la sobrefaldilla i deixar veure el folre.

Vers 1778-1779 es van posar de moda els vestits de camisa i “a la criolla”, de formes suaus i més senzilles. Eren confeccionats amb gasa de seda o amb mussolina, amb fons de tafetà i cenyits a la cintura amb una llaçada o écharpe. Una altra tipologia de vestit que s’oposava també als cossos embalenats fou el vestit fourreau.

Entre 1790-1799, en els últims anys del segle, la tendència de simplificació del vestit femení i de naturalització del cos arribà al seu colofó. El vestit directori, que prefigurava la moda imperi que obriria el segle XIX, retornava a la senzillesa del vestit drapejat de l’antiguitat clàssica. Vestits túnica, de teixits suaus i fins, com les mussolines, queien sobre el cos femení alliberat de qualsevol estructura interior. Aquesta tendència d’abandonament de l’ornament excessiu, que s’havia iniciat amb els vestits camisa o vestits fourreau fou el fruit del canvi social profund que comportà la Revolució Francesa.

Aquests canvis tan radicals que s’observaven en el vestit femení, tenen un paral·lelisme menys  dràstic en la moda dels homes. El vestit masculí tendeix a estilitzar la figura, desplaçant el volum enrere. Les mànigues són cenyides, el coll recte. La jupa o armilla és curta, oberta al baix i cordada per una sola fila de botons. Els calçons s’ajusten just per sota del genoll amb una sivella. La influència de la moda anglesa també té repercussió en el vestit masculí, que pateix una simplificació: menys colors, més sobrietat, més rigidesa. A partir de 1795 es posen de moda els teixits a ratlles.

...

El segle XVIII, dominat encara per l’absolutisme monàrquic, ha quedat com un dels períodes més icònics en la història de la moda. Els estaments nobles i la vida cortesana feren, del vestit i la toilette, un dels passatemps favorits, mostrant el gust per al luxe i la fantasia tant en vestits femenins com masculins. De la mateixa manera, l’aparició d’una burgesia enriquida, formada per artesans, comerciants i banquers, feu que el consum del vestit s’estengués més enllà de la Cort, ja que també ells buscaven significar-se amb el luxe i la pompa.

Aquest augment de la demanda comportà un gran desenvolupament de les indústries tèxtils i una important diversificació. Hi hagué una millora en la maquinaria i moltes innovacions en els tints i els colors, que eren més matisats, de tons més suaus i d’un ventall més ampli.

Durant aquest segle el vestit masculí s’estabilitzà, fent-se cada vegada més sobri, mentre el femení es feia cada vegada més sensual i delicat.

Pel que fa a la roba interior femenina, les dones vestien una camisa llarga amb mànigues i uns enagos. A sobre del cos duien cotilla sense mànigues, reforçada amb balenes i lligada amb cordons. Les cames es cobrien amb mitges, però aquestes no quedaven a la vista i per tant tenien menys importància que les dels homes.

La roba interior masculina estava composta per una camisa de màniga llarga amb coll, i calçotets fins als genolls, generalment de lli. Les cames es cobrien amb mitges de seda, llana o cotó. Sovint, sobre la camisa, en els casos dels homes de classes benestants, es duia una camisola de teixit més fi amb una ruixa a l’obertura davantera, que sobresortia per sobre l’armilla.

El vestit exterior es composava de calçons, que deixaven veure les mitges, armilla o jupa i casaca. Sobre la camisa, els homes rics duien una camisola amb una ruixa a l’obertura davantera que sobresortia per sobre l’armilla.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
MTIB88211
Tipus de peça: 
Indumentària civil masculina
Denominació de la peça: 
Conjunt
Any: 
1795-1800
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A mà
Tacte: 
Llis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
BotonsBrodatMotius floralsLlaç
Color: 
BlancsVioletes
Material: 
SedaCotó

Bibliografia

  • ARNOLD, J. Patterns of Fashion: Englishwomen's Dresses & Their Construction, vol. 1, c. 1660–1860. London: Wace, 1964.
  • BOEHN, M. Von, La moda. Historia del traje en Europa desde los orígenes del Cristianismo hasta nuestros días, vol IV (segle XVIII), vol V (1790-1817), Barcelona, 1928.
  • BOUCHER, M. Historia del traje en occidente, Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2009.
  • BOUCHER, M. 20.000 years of fashion, 2001 (1964).
  • BUCK, A. Dress in Eighteenth-Century England. New York: Holmes & Meier, 1979.
  • COSGRAVE, B. Historia de la moda: desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2005.CULLEN, O. "Eighteenth-Century European Dress". In Heilbrunn Timeline of Art History. New York: The Metropolitan Museum of Art, 2000–. http://www.metmuseum.org/toah/hd/eudr/hd_eudr.htm (October 2003)
  • CUNNINGTON, C. W., I CUNNINGTON, PH.. Handbook of English Costume in the Eighteenth Century. London: Faber & Faber, 1957.
  • DELPIERRE, M. Dress in France in the eighteenth century. New Haven, Yale University Press, 1997.
  • DESCALZO LORENZO, A.: "Modos y modas en la España de la Ilustración". A: Siglo XVIII: España el sueño de la razón. Madrid, Ministerio de Asuntos Exteriores, 2002, pp. 166-190.
  • ENTWISTLE, J. El cuerpo y la moda: una visión sociológica, Barcelona, 2002
  • FOX, C. (ed.) London—World City, 1800–1840. Exhibition catalogue. New Haven: Yale University Press, 1992.
  • FRANCO RUBIO, G.A. “Al compás de la moda en los siglos modernos: (España, Siglo XVIII)” A: Los gustos y la moda a lo largo de la historia. Valladolid: Ediciones Universitarias, 2014; pp. 115-175
  • HART, A. I NORTH, S. Fashion in Detail: From the 17th and 18th Centuries. New York: Rizzoli, 1998.
  • HERRANZ RODRÍGUEZ, C. “Moda y tradición en tiempos de Goya” EA: Vida cotidiana en tiempos de Goya, Madrid: Lunwerg, 1996; pp. 73- 86
  • JONES, J.M. Sexing La Mode: Gender, Fashion, and Commercial Culture in Old Regime France. Oxford: Berg, 2004.
  • KODA, H. I BOLTON, A. Dangerous Liaisons: Fashion and Furniture in the Eighteenth Century. New Haven: Yale University Press, 2006.
  • KOENIG, R. La moda en el proceso de civilización, Ed. Paidós, Valencia, 2002
  • LAVER, J. Breve historia del traje y la moda. Madrid: Ediciones Cátedra, 1988.
  • LEIRA SÁNCHEZ, A. "El vestido en tiempos de Goya", Anales del Museo Nacional de Antropología, 1997, IV, pp. 157-187.
  • LEIRA SÁNCHEZ, A. “La moda en España durante el siglo XVIII”, Indumenta,nº. 0, 2007, págs. 87-94;
  • LIPOVETSKY, G.; ROUX, E. El lujo eterno. De la era de lo sagrado al tiempo de las marcas. Barcelona, 2004
  • MAEDER, E, ET AL. An Elegant Art: Fashion & Fantasy in the Eighteenth Century. Exhibition catalogue. New York: Abrams, 1983.
  • MOLINA, Á. i VEGA, J. Vestir la identidad, construir la apariencia. La cuestión del traje en la España del siglo XVIII. Madrid, Ayuntamiento de Madrid, Área de Gobierno de las Artes, 2004.
  • REDONDO, M. (2007). Museo del Traje, junio 2007. Modelo del mes: polonesa del siglo XVIII.
  • RIBEIRO, A. Dress in Eighteenth-Century Europe, 1715–1789. New Haven: Yale University Press, 2002.
  • RIBEIRO, A. The Art of Dress: Fashion in England and France, 1750–1820. New Haven: Yale University Press, 1995.
  • RIBEIRO, A. The Visual History of Costume, vol. 4, The Eighteenth Century. London: Batsford, 1983.
  • ROCHE, D. The Culture of Clothing: Dress and Fashion in the Ancien Régime. New York: Cambridge University Press, 1994.
  • TEJEDA FERNÁNDEZ, M. Glosario de términos de la indumentaria regia y cortesana en España: siglos XVII y XVIII. Málaga: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Málaga: Real Academia de Bellas Artes de San Telmo, 2006.
  • TOUSSAINT-SAMAT, M. Historia técnica y moral del vestido, Madrid: Editorial Alianza, 1994.
  • WAUGH, N.; WOODWARD, M. The cut of women's clothes 1600-1930. London : Faber and Faber. 1968.
  • LE BOURHIS, KATELL, ED., The Age of Napoleon: Costume from Revolution to Empire, 1789–1815
     
  • Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser només una aproximació al període de la peça.
Valora