Armilla curta de ratlles vermelles i negres

    next
    prev
  • Museu de Granollers (cc-by-nc-nd 4.0) WaldenMuseu de Granollers
  • Museu de Granollers (cc-by-nc-nd 4.0) WaldenMuseu de Granollers
  • Museu de Granollers (cc-by-nc-nd 4.0) WaldenMuseu de Granollers

Armilla curta de ratlles vermelles i negres

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1800-1815
Gènere: 
Home

Armilla molt curta, de teixit ratllat de color vermell i negre. De coll alt de tira i amb dues solapes molt marcades. Es corda amb tres botons, folrats del mateix teixit, i presenta dues botonadures, una a cada banda, i dues files de traus. També a cada banda hi ha aplicat un penjoll de sis boles metàl·liques. L'interior està folrat d'un teixit senzill de cotó, de color blanc. Hi ha cosida una etiqueta de paper, que pertany a alguna intervenció museística i no a la peça original.

Vocabulari

Armilla

Peça de vestir que cobreix el pit i l’esquena, generalment amb obertura davantera, sense mànigues, que normalment es porta dessota l’americana, el jaqué, la levita, etc. El vestit masculí al segle XVIII incorpora aquesta peça, vestida sota la casaca, com a evolució de la jupa.

Coll de tira

Coll rodó, confeccionat amb una tira alta, entre 2 i 6 cm d'alt. La tira no és recta, sinó que respon a un patronatge que li dóna una certa corba, sobretot als extrems.

Solapa

En l’obertura anterior d’una peça de vestir, part de la vora que es doblega enfora sobre la mateixa peça deixant així sense cobrir una part del bust.

Trau

Petita obertura feta en una peça de roba, etc., per la qual es fan passar els botons cosits a l’altra vora.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1800-1815

El vestit a l’inici del segle XIX mantenia les línies senzilles de la dècada anterior. El vestit directori, la mínima expressió del vestit túnica, havia donat pas a un vestit lleugerament més treballat, de línies molt senzilles encara, confeccionat generalment amb teixits de cotó fi, com mussolines, batistes o gases, i amb cintura sota el pit. A poc a poc, però, el gust pel luxe i pels materials preciosos anà prenent protagonisme i sobre aquelles línies de to clàssic s’imprimiren brodats, ribets i teixits més sumptuosos com les sedes. L’alçament de l’Imperi Napoleònic i la consecutiva creació d’un imaginari al voltant de la figura de l’emperador i l’emperadriu generà un nou model de vestit en el qual, sobre l’ideal femení de la silueta imperi, renasqué el luxe i el gust pels elements sumptuosos. Es mantenia el vestit tubular, l’escot rectangular i pronunciat, les mànigues poc a poc s’inflaven i es guarnien i, ja a finals del Consolat, aparegueren els colls prisats i elevats. Les peces d’abric eren sovint un dels elements que més càrrega ornamental i acolorida tenia: xals, sencers i casaques, de colors variats i atrevits i guarnits, de vegades, amb pells.

El vestit masculí adoptà també la senzillesa que predominava en el femení. Mantenia encara l’estructura de la casaca i els calçons però es transformà en qüestions de detall. La jaqueta era estreta, botonada, amb faldons llargs i coll molt alt i generalment tallada a l’alçada de l’estómac. L’armilla era també molt curta, recta, amb el coll alçat i els calçons eren cenyits i per sota els genolls.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
5828
Tipus de peça: 
Indumentària civil masculina
Denominació de la peça: 
Armilla
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A mà
Tacte: 
Llis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Penjolls
Color: 
Negres

Bibliografia

Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora