Vestit de tafetà de seda color ocre

    next
    prev
  • Museu del Disseny de Barcelona (c) La Fotográfica/Rafael Vargas/Museu del Disseny de Barcelona

Vestit de tafetà de seda color ocre

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1816-1825
Gènere: 
Dona

Vestit realitzat amb tafetà de seda. El cos és ajustat, amb ampli escot de barca i mànigues de fanal llargues. Davant té costura central. El cenyit de la roba fins a la cintura es fa a través d'un frunzit. L’escot va perfilat amb un viuet de setí de color verd molsa. Aquest teixit també decora el viu d'un volant aplicat al voltant de l'ample escot i a la vora del volant que ressegueix les cises. Les mànigues s'estrenyen al puny i es reprodueix la decoració amb un viu de color verd molsa en sis franges horitzontals. El joc de franges horitzontals en verd i de volant del mateix color del vestit, rivetejat de viu verd, es repeteix a la part baixa de la faldilla. Aquesta se separa del cos per una àmplia cintura, té forma rodona i es recull a la cintura amb petits plecs més abundants als costats que al centre on gairebé desapareixen. Arriba fins a terra. Va ser una donació de Manuel Rocamora, el 1969.

Vocabulari

Tafetà

Lligat fonamental de plana. Teixit en què trama i ordit s'entrecreuen un a un.

Volant

Banda de roba prisada, arrufada amb tavelles, que, solament cosida o clavada per la vora superior, serveix d’adorn a un vestit.

Rivet

Doblec repuntat amb què es guarneixen i reforcen les vores de la sabata o de l'espardenya.

Màniga de fanal

Màniga de peça de vestir femenina molt ampla o amb bollats. També es coneix com màniga pernil.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1816-1825

Seguint la línia iniciada des de principis de segle, el vestit femení continuà afegint ornamentació i teixits pesats així com volum a les mànigues. Els velluts, els rasos, els colors brillants es combinaven amb mànigues voluminoses a l’espatlla i escots encara prominents. A poc a poc la cintura comença a baixar lleugerament i el vestit començarà a marcar més les línies tectòniques i a definir el patronatge. La faldilla serà cada vegada més cònica. Cap a 1815 les faldilles es guarnien al baix amb tres tires, sovint dentades, que reforçaven la línia cònica, i sobre el cos, en alguns casos, l’escot es substituïa per un canesú. Aquesta línia s’anà reforçant fins vers 1825 on, de nou, la silueta femenina emprengué un nou gir.

El vestit dels homes mantenia la línia força similar al període anterior, amb casaques tallades a l’alçada de l’estómac, com les armilles, i colls molt elevats. En aquest període, però, es farà cada vegada més popular l’ús dels pantalons, blancs o de color cru, i força estrets. Entre les peces d’abric abundaven els abrics i una mena de gavardines anomenades carrick.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
MTIB88051
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Vestit
Procedència: 
França
Any: 
1820-1825
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A mà
Tacte: 
Llis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
VolantRivetMàniga de fanal
Color: 
Marrons
Material: 
Seda

Bibliografia

Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora