Armilla de vellut de fons blau amb motius decoratius

    next
    prev
  • Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu
  • Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu
  • Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu-Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu

Armilla de vellut de fons blau amb motius decoratius

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1826-1836
Gènere: 
Home

Armilla de vellut de fons blau amb motius geomètrics marró i blanc dispersos. Obertura senzilla, amb una fila de botons de metall, al centre dels quals hi ha una peça de color blau i una petita estrella blanca. L'armilla no és gaire escotada i les solapes són arrodonides, rematades per un rivet de color negre. L'armilla presenta una forma a l'alçada de la cintura que feia que es cenyís lleugerament, augmentant el volum al pit. A banda i banda, a uns 4 dits per sobre la cintura natural, s'hi situen dues butxaques. Amb el pas dels anys les butxaques baixaran. L'esquena està confeccionada amb un teixit més senzill, de ratlles, i té una tireta amb sivella que permetia ajustar-la al cos. L'armilla fou un dels darrers elements que en indumentària masculina preservà l'ornament i els colors vistosos. Durant la segona meitat del segle XIX l'home començà a vestir de manera molt més sòbria, amb colors grisos i foscos, fins arribar al conegut vestit masculí d'avui.

Vocabulari

Solapa

En l’obertura anterior d’una peça de vestir, part de la vora que es doblega enfora sobre la mateixa peça deixant així sense cobrir una part del bust.

Armilla

Peça de vestir que cobreix el pit i l’esquena, generalment amb obertura davantera, sense mànigues, que normalment es porta dessota l’americana, el jaqué, la levita, etc. El vestit masculí al segle XVIII incorpora aquesta peça, vestida sota la casaca, com a evolució de la jupa.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1826-1836

L’any 1825 marcà un retorn a la volumetria pel que fa a la silueta del vestit femení, però també pel que fa a la dels homes. El vestit femení abandonà ja definitivament la tendència senzilla que havia predominat durant el primer quart de segle, tot i que ja s’havia anat desdibuixant a poc a poc. La silueta s’inflà, les faldilles adoptaren un volum preponderant a través de l’ús d’una crinolina i ara mostraven els peus. El cos quedava petit en relació al volum de la faldilla i de les mànigues, que s’inflaven de manera molt exagerada, reforçades per un farcit. La cintura havia baixat fins a la cintura natural. A poc a poc els volums anaren caient i desplomant-se, les espatlles s’allargaven i la cintura es marcava amb un cinturó. L’escot es tapava sovint amb un mocador creuat, aguantat pel cinturó. L’escot es mantenia molt destapat, sobretot en els vestits de ball.

El vestit d’home era encara hereu de la moda imperi, tot i que els pantalons havien guanyat ja definitivament el terreny als calçons. L’armilla, que encara era recta, mantenia el coll alçat, igual que la casaca, tot i que aquesta havia diversificat les seves formes i ara es podia trobar com a un frac, una levita, un abric... Tot i així, la silueta masculina patí també modificacions en aquesta època, seguint la femenina: la cintura havia baixat, ja no se situava a l’alçada de l’estómac, i ara les peces es cenyien al cos, marcant, també, una silueta de rellotge de sorra. Les solapes de la casaca o de les peces d’abric emmarcaven el pit i el torç i les mànigues s’arrissaven també a l’espatlla, i sovint el cap es coronava amb un barret de copa.

A poc a poc els homes havien anat abandonant el preciosisme en el vestit, i ara, pràcticament la única peça on encara es mantenia una certa fantasia era a les armilles, que prenien el protagonisme. A mitjans de segle, però, l’home abandonà definitivament tota fantasia i virtuosisme en el vestit en pro d’una imatge uniforme, en el que en història de la moda s’ha anomenat “la gran renúncia”.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
1410
Tipus de peça: 
Indumentària civil masculina
Denominació de la peça: 
Armilla
Any: 
c. 1830
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tacte: 
SuauLlis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
motius geomètrics
Color: 
BlausMarrons
Material: 
Seda

Bibliografia

Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora