Armilla de pana marró fosc

    next
    prev
  • Museu de la Garrotxa (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de la Garrotxa
  • Museu de la Garrotxa (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de la Garrotxa
  • Museu de la Garrotxa (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de la Garrotxa

Armilla de pana marró fosc

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1837-1842
Gènere: 
Home

Armilla de pana marró fosc. Curta a la cintura, té solapa i tanca amb 5 botons daurats amb una flor (també n'hi ha un a cada solapa). Butxaques marcades per una tira del mateix teixit. El patronatge preveu a l'esquena -que és d'un cotó senzill- 2 peces i costura central amb què estan cosides 2 peces amb 3 ullets per cada banda per cenyir l'armilla amb un cordill (perdut). Presenta molts trets en comú amb la peça MCGO1330 i fins i tot els mateixos botons, així que podria ser de la mateixa casa/modista.

Vocabulari

Pana

Vellut acanalat de cotó, amb pèl d’alçària mitjana. (DIEC)

Ullet

Petit forat rematat amb una anelleta metàl·lica i a través del qual passava una bagueta.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1837-1842

Si el període anterior es caracteritzà per una silueta inflada i de volums molt marcats, a poc a poc aquests anaren perdent rigidesa i es desplomaren. Tant el vestit dels homes com el de les dones perdé volum, desinflant-se.

La moda femenina perdé la silueta triangular i ara seguia més aviat la línia d’una gota d’aigua. Les mànigues, tot i que mantenien un volum exagerat, en aquest moment caigueren de l’espatlla per sota del colze i accentuaren la corba de les espatlles, que sovint es reforçava amb un coll tou, que queia per sobre les espatlles. Els peus, que en la etapa anterior quedaven a la vista, s’amagaven. El cos seguia sent menut, però la faldilla havia perdut volum i rigidesa, fet que naturalitzava la figura femenina respecte a l’etapa anterior. Els pentinats, que havien estat també alts, ara eren baixos. Els cossos dels vestits es tallaven en forma de V, amb els costadets corbats i marcats. Cap a 1840 les faldilles lluïren de nou grans crinolines.

A poc a poc els homes havien anat abandonant el preciosisme en el vestit, i ara, pràcticament la única peça on es mantenia una certa fantasia era a les armilles, que prenien el protagonisme. A mitjans de segle, però, l’home abandonà definitivament tota fantasia i virtuosisme en el vestit a favor d’una imatge uniforme, que en història de la moda s’ha anomenat “la gran renúncia”.

Durant aquest període el vestit masculí quedà fixat: pantalons, armil·la i una peça de sobre que podia ser un frac, una levita o un esmòquing, ara de solapes estretes. Els pantalons podien ser amples o estrets. Vers 1842 apareixeren els pantalons de quadres, alternats amb els llisos i els pantalons de ratlles. A poc a poc la silueta masculina s’anà suavitzant.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

La indumentària femenina tendeix a una major simplicitat, dominada per la influència anglesa, i pel gust per la vida al camp i pels passejos. Els vestits femenins es feren  més lleugers i una mica més curts, permetent així més llibertat de moviment. El vestit a la francesa es reservava per la cort, seguint la ínia de les dècades anteriors: un vestit més estret al cos, dominat pel mirinyac a la faldilla, que com a característica principal mantenia els plecs posteriors, donant així volum a la faldilla i acabant amb cua. Les mànigues eren estretes fins al colze, d’on sortia un farbalà o punta. El vestit a l’anglesa consistia en una bata o vestit sencer que incorporava barnilles, pel qual es podia prescindir de cotilla i de peto. La cintura acabava en punta per la part posterior i l’escot ampli, sovint tapat amb un mocador. 

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
1329
Tipus de peça: 
Indumentària civil masculina
Denominació de la peça: 
Armilla
Procedència: 
Catalunya
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A mà
Tacte: 
Vellutat
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Botons
Color: 
Marrons
Material: 
SedaCotó

Saber-ne més

Bibliografia

Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora