Conjunt de cos i faldilla de tafetà de seda color ocre amb sanefes de vellut

    next
    prev
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa

Conjunt de cos i faldilla de tafetà de seda color ocre amb sanefes de vellut

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1843-1850
Gènere: 
Dona

Vestit format per cos i faldilla realitzats amb teixit de seda de color ocre llavorat amb sanefes de fulles de vellut on es combina vellut tallat i vellut arrissat en tres tons: marró, ocre i beix. El cos és ajustat a la cintura, amb ampli escot de barca i mànigues amb llargada 3/4. Davant té costura central i tres pinces a cada costat. Darrere té obertura central que es corda amb gafets ocults i un cordó que passa per l’escot. A cada banda hi ha un costat fixat amb un repunt. El baix és recte mentre que el de davant té forma de pic. Les mànigues són ajustades a la copa, seguides d’una forma bollada de la que surt la resta de la màniga, amb forma de pagoda i bocamàniga esbiaixada. Aquesta i la copa estan decorades amb una tira aplicada del mateix teixit, amb fulles de vellut llavorat. L’interior del cos està folrat amb tafetà de seda de color beis i té 7 barnilles encapsulades. Les mànigues en canvi estan folrades amb tafetà de seda de color natural. La faldilla té forma rodona i està formada per un teixit base de glacé de seda de color ocre més clar a sobre del qual hi ha tres volants aplicats amb sanefes llavorades de vellut. La cintura té una beina de tafetà marró per la que passa un cordó que frunzeix i ajusta la faldilla a la cintura. L’interior està folrat amb tafetà vegetal molt calat. Descripció tècnica extreta de la base de dades IMATEX, del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa

Vocabulari

Vellut

Teixit de seda, de llana, de cotó, etc., llis d’una cara i de l’altra cobert de pèl, curt, tallat.

Pinça

Plec cosit per a estrènyer certes parts d'un vestit (TERMCAT)

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Repunt

Filera de puntades successives, generalment per obtenir la unió, l'ornamentació o el reforç de diversos materials, pot ser mecànic o manual. En el cas dels repunts d'ornament, la seva funció es estrictament decorativa.

Bocamàniga

Part inferior de la màniga, oberta, per on surt el braç.

Tafetà

Lligat fonamental de plana. Teixit en què trama i ordit s'entrecreuen un a un.

Frunzit

Conjunt de plecs petits o arrugues, més o menys regulars. Resultat de recollir una roba reduint-la a menys extensió.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1843-1850

Aquesta etapa es caracteritza per la senzillesa i l’abandó de les formes exagerades i artificioses del vestit. Els teixits eren també menys fantasiosos: teixits de quadres, de ratlles o de colors llisos. Sense abandonar l’ideal femení volumètric, d’espatlles caigudes, se’n simplificaren les formes i els teixits, mantenint la faldilla amb forma de campana –gràcies a la crinolina– però retornant una línia natural al cos. A poc a poc s’havien anat abandonant les formes artificioses de les dècades anteriors, caracteritzades, amb més o menys mesura, per mànigues molt inflades, escots de berta i volants, grans capotes i faldilles molt inflades. Durant aquesta dècada els volums del cos femení disminuïren paulatinament. A principis dels anys 40 encara es mantenien reminiscències dels volums en les mànigues, les espatlles molt llargues i una tendència a acampanar el cos femení, acompanyant les estretes cintures de mànigues acampanades, amples, que es complementaven retornant el volum pres al cos. La silueta prengué un aire més natural i mànigues i faldilles perderen volum. Les faldilles eren llises, ratllades o estampades a quadres. En alguns casos s’abandonà la crinolina mentre que el cos s’ajustà a les formes naturals i les mànigues podien ser llargues o fins al colze, sense mides intermèdies. Les espatlles tenien formes naturals, lleugerament baixes. L’escot es tancava respecte als escots de berta que predominaven a les dècades anteriors amb colls rodons o acabats en V, mentre que en els vestits de societat sí que es mantenen els escots oberts.

La cintura es mantenia a l’alçada natural, tot i que per davant baixava amb una forma apuntada sobre el ventre, allargant així el cos i unint-se amb la faldilla, que continuava plana per davant.

És interessant observar com aquesta tendència pesada, que tendia a arrossegar la figura femenina cap a terra seguint el sentit de la gravetat i que conferia al vestit una línia trapezoïdal, era també existent en els vestits masculins de l’època.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
12229
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Vestit
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A mà
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
CintaMotius vegetalsVolant
Color: 
Marrons
Material: 
Seda

Bibliografia

  • ALISON, G. Victorian & Edwardian fashion : a photographic survey, New York : Dover Publications , 1981
  • BERNIS, C. “El traje burgués”, A: Menéndez-Pidal, G. La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, vol. I, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988.
  • BOEHN, M. VON, La moda. Historia del traje en Europa desde los orígenes del Cristianismo hasta nuestros días, vol V (1790-1817), vol VI 6. (1818- 1842) i vol VII (1879-1914.) Barcelona, 1928.
  • BOUCHER, M. Historia del traje en occidente, Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2009.
  • BOUCHER, M. 20.000 years of fashion, 2001 (1964).
  • CALLAN, G. O’HARA, DONOVAN, C. Enciclopedia de la moda : desde 1840 hasta nuestros días. Barcelona : Destino , 1989
  • Burke, Doreen Bolger, et al. In Pursuit of Beauty: Americans and the Aesthetic Movement. Metropolitan Museum
  • CASAL-VALLS, L. “Definició de dues tipologies de vestit a través del seu ús històric: la indumentària d'arrel tradicional i el vestit d'inspiració internacional”, Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, n.4 (2015), pp. 23-36.
  • CASAL-VALLS, L. “Entre l' exclusivitat i la democratització del vestit. Apunt sobre els inicis del disseny de moda a Catalunya”, Revista de Catalunya, n. 286 (2014), pp. 157-175
  • CASAL-VALLS, L. “Gust i consum d’imatge al segle XIX: el vestit”, Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, n. 2 (2013), pp. 71-82
  • CASAL- VALLS, L. “La historia del vestido como historia de producto: productor, consumidor y objeto”, Seminari “Modernos a pesar de todo”, Fundació Història del Disseny, Barcelona, febrer 2016.
  • COSGRAVE, B. Historia de la moda: desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2005.
  • De crinolinas y polisones: indumentaria y moda femenina a finales del siglo XIX: MUBAM, Museo de Bellas Artes de Murcia: 24 de noviembre 2005 - 8 enero 2006, Sala de exposiciones temporales. Textos, Mª Paz Soler Ferrer, Mª Ángeles Gutiérrez Garca. Murcia: Dirección General de Cultura, 2005
  • Dictionnaire international de la mode. Collectif sous la direction de Bruno Remaury et Lydia Kamitsis; avec la collaboration de Nadine Coleno. Paris: Editions du Regard, 2004.
  • ENTWISTLE, J. El cuerpo y la moda: una visión sociológica, Ed. Paidós, Barcelona, 2002
  • HUNNISETT, J. Period Costume for Stage & Screen: Patterns for Women's Dress, 1800–1909. London: Unwin Hyman, 1988.
  • JOHNSTON, L. La moda del siglo XIX en detalle. En col•laboració amb Marion Kite y Helen Persson; fotografies de Richard Davis; dibuixos de Leonie Davis. Barcelona: Gustavo Gili, cop. 2006.
  • KOENIG, R. La moda en el proceso de civilización, INSTITUTO DE ESTUDIOS DE MODA Y COMUNICACION, Valencia, 2002
  • La MODA en el XIX: [exposició], Madrid: Subdirección General de Promoción de las Bellas Artes; Sevilla: Consejería de Cultura, 2007 Catálogo de la exposición celebrada en el Museo de Artes y Costumbres Populares de Sevilla de octubre de 2007 a enero de 2008
  • La mode en France 1715-1815. De Louis XV à Napoléon Iº, Exposició organitzada per Musée National de Kyoto i Kyoto Costume Institute, París, 1990
  • LAVER, J. Breve historia del traje y la moda. Madrid: Ediciones Cátedra, 1988.
  • LIPOVETSKY, G.; ROUX, E. El lujo eterno. De la era de lo sagrado al tiempo de las marcas. Barcelona, 2004
  • MARTÍNEZ BARREIRO, A.M. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología. n. 54 (1998), pp. 129-137.
  • MATTHEWS DAVID, A. Fashion Victims: The Dangers of Dress Past and Present. Londres: Bloomsbury, 2015.
  • MC DOWELL, C. Histoire de la Mode Masculine, Éditions de la Martinière, 1997
  • MENÉNDEZ PIDAL, G.; BERNIS, C: “El traje burgués” A: La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988. V. 1 ; pp. 456-479
  • Modes et Revolution, Musée de la Mode et du Costume, Palais Galliera, París, 1789
  • MOORE, D. L. Fashion Through Fashion Plates, 1771–1970. London: Ward Lock, 1971.
  • PASALODOS, M. “Algunas consideracions sobre la moda en la Belle Époque”, Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 107-112
  • PENA, P. “Indumentaria en España: el periodo isabelino (1830-1868)”. Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 95-106.
  • PENA, P. “La moda en la Restauración, 1868-1890”, Indumenta, n. 2, 2011, pp. 6-34.
  • PENA, P. El traje en el Romanticismo y su proyección en España (1828-1868). Madrid: Ministerio de Cultura, Secretaría General Técnica, Subdirección General de Publicaciones Información y Documentación, 2008
  • PUERTA ESCRIBANO, R. La segunda piel: historia del traje en España: del siglo XVI al XIX. Valencia: Biblioteca Valenciana, 2006. 3
  • The Age of Napoleon. The Metropolitan Museum of Art, Nueva York, 1999.
  • TOUSSAINT-SAMAT, M. Historia técnica y moral del vestido, Madrid: Editorial Alianza, 1994.
  • WINGFIELD, L. English costume and fashion from the conquest to the regency. London : Hope and Co. , [1884?]
  • Full de sala del Museo del Romanticismo de Madrid, dedicada a la moda femenina del segle XIX
  • Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.
  • Valora