Conjunt de cos i faldilla de seda amb fons de tafetà negre llavorat amb motius vegetals i florals

    next
    prev
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa

Conjunt de cos i faldilla de seda amb fons de tafetà negre llavorat amb motius vegetals i florals

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1851-1862
Gènere: 
Dona

Vestit format per cos i faldilla confeccionats amb teixit de seda amb fons de tafetà de color negre i llavorat amb franges de motius vegetals en tons verds degradats i franges amb motius florals de colors varis. La franja de les fulles està realitzada amb lligat de setí combinant l’ordit en tons verds i la trama negra. A la franja dels motius florals les fulles, de color beix, estan teixides de la mateixa manera però les flors estan espolinades. El cos és molt ajustat a la cintura, amb escot a la caixa i mànigues ¾ amb bollats. Davant té obertura central que es corda amb gafets ocults i dues pinces a cada costat que surten del baix. Aquest està perfilat amb teixit de setí de seda de color verd i tant davant com darrere acaben en un lleuger pic. Darrere té una costura a cada costat que va des de la cisa fins el baix. El teixit està tallat de manera que les flors ocupen la part central davant i darrere i la franja de les fulles els costats. Les mànigues es recullen en plecs a la part superior i s’obren en un volant amb perfils arrodonits decorat amb una tira de passamaneria amb serrells verds i negres. Una cinta de seda negra llavorada amb roses forma un llaç que decora la cisa a l’alçada del pit. L’interior del cos està folrat amb tafetà de color marró possiblement de cotó. Porta set barnilles molt fines encapsulades. Les mànigues estan folrades amb tafetà de seda de color marfil i l’interior de la vora del volant està decorat amb una tira prisada del mateix teixit. La faldilla té forma arrodonida amb plecs a tot el voltant de la cintura recollits en una cintura de crepè de color negre que sembla afegida posteriorment. Els plecs són asimètrics i estan disposats de manera irregular. S’aprecien les puntades per on havia de passar la cintura original i això fa pensar es podria haver alterat la dimensió original de la mateixa i per això no es correspon amb el cos. Té una obertura davant que es corda amb un botó i un trau de fil. La faldilla no té cap folre ni reforç al baix i la vora, cosida a mà, té una amplada de 8cm. Descripció tècnica extreta de la base de dades IMATEX, del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa

Vocabulari

Tafetà

Lligat fonamental de plana. Teixit en què trama i ordit s'entrecreuen un a un.

Setí

Teixit de seda, cotó, lli o fibres químiques amb lligat característic de les trames, que produeix a una cara un efecte llis i brillant. Ras.

Espolinat

Teixit que porta mostres o dibuixos aïllats, produïts valent-se dels espolins.

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Cisa

És la part inferior de la copa de la màniga per on es cus amb la resta del cos.

Passamaneria

Passamà. Teixit en forma de cinta que serveix per a guarnir i adornar vestits, mobles, etc., i en general les vores d’un objecte qualsevol. (DIEC)

Serrell

Part de fils, de passades o d’ambdues coses alhora, a les vores d’una manta, d’una tovallola, d’una catifa, etc., que es deixen sense teixir perquè serveixin d’ornament agrupant-los en feixos o fent-hi altres treballs.(DIEC)

Barnilla

Cadascuna de les làmines llargues, fortes i flexibles que formen l'armadura que sosté un paraigua, una ombrel·la, una cotilla, un ventall, etc. En el cas de les barnilles dels vestits, aquestes solien estar folrades o, en alguns casos, amagades a les costures o entre el folre i el teixit exterior de la peça. tot i que en un inici es feien de barba de balena (anomenades aleshores "balenes"), se'n troben també de metàl·liques, de celul·losa o altres materials.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1851-1862

La moda per a dona del període comprenia vestits que tenies dos trets característics: la màniga pagoda i la faldilla de volants. Vers 1850 el cos femení era contingut, de mànigues estretes. Segons Boucher, a partir de 1852 les mànigues solien portar-se llargues, mig ajustades i acabades amb unes voltes de blonda. En canvi, les mànigues amples, soles o com a sobremànigues de mussolina o de batista, tendiren a desaparèixer. Es van estilar també les mànigues de pagoda i vers 1854 les mànigues tallades a l’estil del segle XVI. Pel que fa a la faldilla, la moda de les faldilles cobertes totalment de volants començà cap a l'any 1846, però fins als anys 1850-1854 no arribà al seu apogeu, quan la forma de la crinolina era gairebé rodona. El nombre i la disposició dels volants eren molt variables; algunes vegades el vestit es confeccionava a base de diverses faldilles de diferents longituds sobreposades, les quals donaven una impressió anàloga. Els fabricants preparaven les teles denominades "de disposició", l'ornamentació de les quals estava estampada de tal manera, que corresponia a la proporció dels volants i de les diverses parts del vestit.

La faldilla adquirí volum mitjançant la crinolina i els volants cosits i, al cos, la bocamàniga, d’on sortien puntes i volants, patí una ampliació significativa i vers 1860-1862 foren de volums molt exagerats. L’any 1863, en canvi, s’observa com les mànigues pagoda desapareixeren, retornant a una línia molt més naturalista. Aquest fou un període de molta fantasia, en el qual les faldilles alternaven volants, blondes, tabliers o davantals, i els cossos es combinaven amb faldonets, acabats de vegades amb una punta molt llarga, amb una balena, o amb forma arrodonida. Els cossets, sobretot els de festa, tenien un gran escot, tapat de vegades amb un pitet o una camisa. S’hi podien trobar també serrells, llaços o blondes.

A principi de la dècada dels anys 50 el cos es mantenia encara molt recollit en els seus volums, i calgué esperar a les darreries de la dècada per tal que aquest adquirís un volum pronunciat. El cos retrocedí lleugerament, pujant l’alçada de la cintura uns centímetres respecte la dècada anterior. La cintura, però, continuava molt entallada. Les espatlles s’allargaren, fent la sensació de ser més amples i llargues i pronunciant un volum baix i pesant del cos.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
11419
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Vestit
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Motius vegetalsMotius floralsVolantPassamaneriaCintaLlaç
Color: 
Negres
Material: 
Seda

Bibliografia

Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora