Conjunt de cos sense mànigues i faldilla de seda blava amb puntes i tafetà de seda blanca

    next
    prev
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa
  • Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa (c) Quico Ortega/Centre de Documentació i Museu tèxtil de Terrassa

Conjunt de cos sense mànigues i faldilla de seda blava amb puntes i tafetà de seda blanca

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1863-1869
Gènere: 
Dona

Conjunt format per dos cossos, una faldilla i una petita sobrefaldilla, realitzats amb glacé de seda de color blau i decorats amb puntes, tafetà de seda de color blanc i cintes de vellut blau. El cos amb mànigues llargues és ajustat, curt per cintura, amb una tira doble afegida al baix i escot a la caixa. Davant té obertura central que es corda amb 10 botons de pasta de vidre blanc i metall i traus de fil. A cada banda hi ha una pinça i un costat. Darrere té costats fixats amb un repunt. Les mànigues són llargues i amb forma. La part inferior porta aplicada una peça triangular de tafetà blanc, envoltada de punta, que arriba fins al colze. De les bocamànigues sobresurt un volant de punta similar al que guarneix l’escot, i el mateix tipus de punta que decora les mànigues envolta la part superior de les cises. Interior folrat amb tafetà molt fi, possiblement de cotó, amb 6 barnilles curtes encapsulades i una cinta que s’ajusta a la cintura. El cos amb mànigues curtes té ampli escot de barca. Davant hi ha costura central, un costat a cada banda i el baix té lleugera forma de pic. Darrere hi ha obertura central amb 12 ullets de fil a cada banda, per on passaria un cordó, i costats fixats amb repunt. Una banda del mateix teixit coberta de punta envolta l’escot de l’esquena, passa per les espatlles i es creua al pit per acabar dins de les costures laterals. A l’esquena va separada del cos degut a l’obertura central. Les mànigues estan envoltades de punta, així com l’escot, però amb una punta diferent. Interior folrat com el cos llarg i amb 7 barnilles encapsulades. La faldilla té forma ovalada allargant-se en una cua. Es recull en plecs amples a la cintura i es corda al centre del darrere amb 2 gafets. Davant té una butxaca inserida a la costura dreta. Tot el baix està decorat amb peces triangulars aplicades, de tafetà blanc, envoltades de punta. Una sanefa de punta forma una ziga-zaga a mitja faldilla. Les peces blanques tenen aplicades cintes de vellut blau. L’interior del baix està folrat amb entretela i un viu perfila la vora. La sobrefaldilla està formada per un cinturó d’uns 5,5cm d’ample del que surten tres peces amb forma triangular que cobreixen els laterals i el darrere. Cinturó i perímetre de les peces estan decorats amb punta i tot va folrat amb tafetà de seda blanca. Descripció tècnica extreta de la base de dades IMATEX, del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa

Vocabulari

Tafetà

Lligat fonamental de plana. Teixit en què trama i ordit s'entrecreuen un a un.

Vellut

Teixit de seda, de llana, de cotó, etc., llis d’una cara i de l’altra cobert de pèl, curt, tallat.

Pinça

Plec cosit per a estrènyer certes parts d'un vestit (TERMCAT)

Repunt

Filera de puntades successives, generalment per obtenir la unió, l'ornamentació o el reforç de diversos materials, pot ser mecànic o manual. En el cas dels repunts d'ornament, la seva funció es estrictament decorativa.

Bocamàniga

Part inferior de la màniga, oberta, per on surt el braç.

Volant

Banda de roba prisada, arrufada amb tavelles, que, solament cosida o clavada per la vora superior, serveix d’adorn a un vestit.

Cisa

És la part inferior de la copa de la màniga per on es cus amb la resta del cos.

Barnilla

Cadascuna de les làmines llargues, fortes i flexibles que formen l'armadura que sosté un paraigua, una ombrel·la, una cotilla, un ventall, etc. En el cas de les barnilles dels vestits, aquestes solien estar folrades o, en alguns casos, amagades a les costures o entre el folre i el teixit exterior de la peça. tot i que en un inici es feien de barba de balena (anomenades aleshores "balenes"), se'n troben també de metàl·liques, de celul·losa o altres materials.

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1863-1869

Després d’uns anys en què els vestits havien adquirit uns volums exagerats i s’ornamentaven amb profusió d’elements, a partir de 1863 el vestit retornà a unes formes més contingudes. La decoració, tot i ser-hi molt present, es distribuïa en funció de les línies tectòniques de les peces i la moda esdevingué, en línies generals, de caràcter estructuralista. Els volums del cos de la dona adoptaren una estructura geomètrica i estable. La silueta es dividí segons les parts del vestit, marcant on s’acabava una i on començava l’altra, i aquesta distribució de volums es feu de manera rectilínia. La cintura era recta i a una alçada natural, i d’ella naixia la faldilla, amb volum, que s’anà desplaçant cada vegada més cap a la part posterior del vestit. Les mànigues s’estrenyeren fins a adoptar un volum natural al braç que es generalitzà al voltant de 1864. En algunes toilettes es podien trobar paltons o sobrefaldilles (anomenades túniques a l’època) que es sobreposaven creant un joc de volums. Desapareixeren els volants que havien caracteritzat el període anterior. Ara l’ornament habitual eren les cintes i galons, que delimitaven l’estructura i creaven solidesa, lluny de l’efecte volàtil que es creava en les toilettes de la dècada dels anys 50. Els teixits eren plans, de quadres o ratllats, seguint una línia estructuralista, tot i que en alguns figurins s’observen alguns vestits estampats, solien ser llisos. Es troben cossos de vestit curts a la cintura, paltons cenyits i de línia trapezoïdal, cossos amb aletes per darrere, amb faldó llarg a mode de túnica,  boleros i elements d’abric com les esclavines.

El cos adquirí volums definits i rotunds al llarg d’aquesta dècada i va anar perdent corporeïtat cap al final: ja vers el 1869 els malucs perderen amplitud i el mirinyac perdé protagonisme.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
11907
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Vestit
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
PuntaCintaBotonsPedreriaVolant
Color: 
Blaus
Material: 
Seda

Bibliografia

Valora