Armilla de roba de fil blanca
- Institut Municipal Reus Cultura (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Institut Municipal Reus Cultura
- Institut Municipal Reus Cultura (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Institut Municipal Reus Cultura
- Institut Municipal Reus Cultura (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Institut Municipal Reus Cultura
Armilla de roba de fil blanca
Armilla de cotó blanc amb escot profund tipus esmòquing i que tanca amb dues files de botons folrats del mateix teixit que corren paral·leles convergint lleugerament. L'esquena es conforma d'una sola peça a què s'afegeix una tira de teixit d'uns 20 cm que corre pel baix de tota l'armilla. Les dues peces davanteres presenten una costura curta en diagonal al centre del pit a més d'una petita peça triangular a sota de la butxaca. Les dues butxaques davanteres són marcades per una tira del mateix teixit. Està folrat només per una franja de 10 cm a la part de dalt del coll i l'esquena i per uns 20 cm a tot el baix. La peça va pertànyer a Mariano Fortuny Marsal i va ser donada pel seu fill l'any 1933.
Vocabulari
Esmòquing
Jaqueta masculina de cerimònia, generalment negra, amb el coll i les solapes de seda.
Firma
Desconegut
Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.
Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.
Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.
És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.
Context
1863-1869
Després d’uns anys en què els vestits havien adquirit uns volums exagerats i s’ornamentaven amb profusió d’elements, a partir de 1863 el vestit retornà a unes formes més contingudes. La decoració, tot i ser-hi molt present, es distribuïa en funció de les línies tectòniques de les peces i la moda esdevingué, en línies generals, de caràcter estructuralista. Els volums del cos de la dona adoptaren una estructura geomètrica i estable. La silueta es dividí segons les parts del vestit, marcant on s’acabava una i on començava l’altra, i aquesta distribució de volums es feu de manera rectilínia. La cintura era recta i a una alçada natural, i d’ella naixia la faldilla, amb volum, que s’anà desplaçant cada vegada més cap a la part posterior del vestit. Les mànigues s’estrenyeren fins a adoptar un volum natural al braç que es generalitzà al voltant de 1864. En algunes toilettes es podien trobar paltons o sobrefaldilles (anomenades túniques a l’època) que es sobreposaven creant un joc de volums. Desapareixeren els volants que havien caracteritzat el període anterior. Ara l’ornament habitual eren les cintes i galons, que delimitaven l’estructura i creaven solidesa, lluny de l’efecte volàtil que es creava en les toilettes de la dècada dels anys 50. Els teixits eren plans, de quadres o ratllats, seguint una línia estructuralista, tot i que en alguns figurins s’observen alguns vestits estampats, solien ser llisos. Es troben cossos de vestit curts a la cintura, paltons cenyits i de línia trapezoïdal, cossos amb aletes per darrere, amb faldó llarg a mode de túnica, boleros i elements d’abric com les esclavines.
El cos adquirí volums definits i rotunds al llarg d’aquesta dècada i va anar perdent corporeïtat cap al final: ja vers el 1869 els malucs perderen amplitud i el mirinyac perdé protagonisme.
...
El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.
Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.
La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.
Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.
L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...
Fitxa tècnica
Saber-ne més
Hemeroteca
Bibliografia
ALISON, G. Victorian & Edwardian fashion : a photographic survey, New York : Dover Publications , 1981 BERNIS, C. “El traje burgués”, A: Menéndez-Pidal, G. La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, vol. I, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988. BOEHN, M. VON, La moda. Historia del traje en Europa desde los orígenes del Cristianismo hasta nuestros días, vol V (1790-1817), vol VI 6. (1818- 1842) i vol VII (1879-1914.) Barcelona, 1928. BOUCHER, M. Historia del traje en occidente, Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2009. BOUCHER, M. 20.000 years of fashion, 2001 (1964). CALLAN, G. O’HARA, DONOVAN, C. Enciclopedia de la moda : desde 1840 hasta nuestros días. Barcelona : Destino , 1989 Burke, Doreen Bolger, et al. In Pursuit of Beauty: Americans and the Aesthetic Movement. Metropolitan Museum http://www.raco.cat/index.php/EMBLECAT/article/view/304713 CASAL-VALLS, L. “Entre l' exclusivitat i la democratització del vestit. Apunt sobre els inicis del disseny de moda a Catalunya”, Revista de Catalunya, n. 286 (2014), pp. 157-175 CASAL-VALLS, L. “Gust i consum d’imatge al segle XIX: el vestit”, Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, n. 2 (2013), pp. 71-82 CASAL- VALLS, L. “La historia del vestido como historia de producto: productor, consumidor y objeto”, Seminari “Modernos a pesar de todo”, Fundació Història del Disseny, Barcelona, febrer 2016.
- COSGRAVE, B. Historia de la moda: desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2005.
- De crinolinas y polisones: indumentaria y moda femenina a finales del siglo XIX: MUBAM, Museo de Bellas Artes de Murcia: 24 de noviembre 2005 - 8 enero 2006, Sala de exposiciones temporales. Textos, Mª Paz Soler Ferrer, Mª Ángeles Gutiérrez Garca. Murcia: Dirección General de Cultura, 2005
- Dictionnaire international de la mode. Collectif sous la direction de Bruno Remaury et Lydia Kamitsis; avec la collaboration de Nadine Coleno. Paris: Editions du Regard, 2004.
- ENTWISTLE, J. El cuerpo y la moda: una visión sociológica, Ed. Paidós, Barcelona, 2002
- HUNNISETT, J. Period Costume for Stage & Screen: Patterns for Women's Dress, 1800–1909. London: Unwin Hyman, 1988.
- JOHNSTON, L. La moda del siglo XIX en detalle. En col•laboració amb Marion Kite y Helen Persson; fotografies de Richard Davis; dibuixos de Leonie Davis. Barcelona: Gustavo Gili, cop. 2006.
- KOENIG, R. La moda en el proceso de civilización, INSTITUTO DE ESTUDIOS DE MODA Y COMUNICACION, Valencia, 2002
- La MODA en el XIX: [exposició], Madrid: Subdirección General de Promoción de las Bellas Artes; Sevilla: Consejería de Cultura, 2007 Catálogo de la exposición celebrada en el Museo de Artes y Costumbres Populares de Sevilla de octubre de 2007 a enero de 2008
- La mode en France 1715-1815. De Louis XV à Napoléon Iº, Exposició organitzada per Musée National de Kyoto i Kyoto Costume Institute, París, 1990
- LAVER, J. Breve historia del traje y la moda. Madrid: Ediciones Cátedra, 1988.
- LIPOVETSKY, G.; ROUX, E. El lujo eterno. De la era de lo sagrado al tiempo de las marcas. Barcelona, 2004
- MARTÍNEZ BARREIRO, A.M. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología. n. 54 (1998), pp. 129-137.
- MATTHEWS DAVID, A. Fashion Victims: The Dangers of Dress Past and Present. Londres: Bloomsbury, 2015.
- MC DOWELL, C. Histoire de la Mode Masculine, Éditions de la Martinière, 1997
- MENÉNDEZ PIDAL, G.; BERNIS, C: “El traje burgués” A: La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988. V. 1 ; pp. 456-479
- Modes et Revolution, Musée de la Mode et du Costume, Palais Galliera, París, 1789
- MOORE, D. L. Fashion Through Fashion Plates, 1771–1970. London: Ward Lock, 1971. PASALODOS, M. “Algunas consideracions sobre la moda en la Belle Époque”, Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 107-112 PENA, P. “Indumentaria en España: el periodo isabelino (1830-1868)”. Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 95-106. PENA, P. “La moda en la Restauración, 1868-1890”, Indumenta, n. 2, 2011, pp. 6-34.
- PENA, P. El traje en el Romanticismo y su proyección en España (1828-1868). Madrid: Ministerio de Cultura, Secretaría General Técnica, Subdirección General de Publicaciones Información y Documentación, 2008
- PUERTA ESCRIBANO, R. La segunda piel: historia del traje en España: del siglo XVI al XIX. Valencia: Biblioteca Valenciana, 2006. 3
- The Age of Napoleon. The Metropolitan Museum of Art, Nueva York, 1999.
- TOUSSAINT-SAMAT, M. Historia técnica y moral del vestido, Madrid: Editorial Alianza, 1994.
- WINGFIELD, L. English costume and fashion from the conquest to the regency. London : Hope and Co. , [1884?] Full de sala del Museo del Romanticismo de Madrid, dedicada a la moda femenina del segle XIX
- Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.