Vestit marró del segon polissó

    next
    prev
  • Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú
  • Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Fons Historicoartístic de la Diputació de Barcelona. Museu Romàntic Can Papiol. Vilanova i la Geltrú

Vestit marró del segon polissó

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1870-1876
Gènere: 
Dona

Vestit de tres peces, format per cos, faldilla i sobrefaldilla. Cos de seda acanalada, amb obertura central total i aplicacions de medallons de nacre i seda de diferent to. Escot quadrat, rematat per una tira de seda de color ocre. Mànigues fins al colze, acabades amb seda prisada i un volant de blonda de color cru. A la bocamàniga hi ha dos llaços de seda. Cos llarg fins als malucs, ajustat a la cintura amb dues pinces per davant i dos costadets a l'esquena, amb costura central. L'esquena acaba amb un faldó d'una sola aleta de forma quadrada. Cordat amb gafets, dissimulats per una petita solapa. Faldilla feta de 5 peces rectangulars, de seda acanalada de color marró, amb arrugat a darrere i plecs plans per davant, recollida per una cintureta. Baix reforçat, entretelat. Es tanca amb un gafet metàl·lic, igual que la sobrefaldilla. Aplicacions de seda prisada al baix, creant volants. La sobrefaldilla no ha pogut ser fotografiada per motius de conservació, però correspon a l'anomenada "moda tapissera": sobrefaldilla asimètrica amb formes geomètriques i aplicacions de seda prisada, acabada al baix amb madronyos de color coure. Cordonet de cotó folrat de teixit que remata i reforça.

Vocabulari

Acanalat

Lligat en què els cordons superficials produïts per les bastes d’ordit o de trama són separats per unes canals ben pronunciades. (DIEC)

Blonda

Punta teixida amb dues classes de seda, l’una de torsió fluixa i l’altra de torsió molt forta, o amb fibres químiques.

Bocamàniga

Part inferior de la màniga, oberta, per on surt el braç.

Costadets

Part lateral del tors, tallada en diverses peces, que permeten entallar i ajustar la peça sobre el cos.

Faldó

Part d’una peça de vestir, o de l’armadura antiga, que penja sense cenyir-se al cos. (DIEC)

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Prisat

Petits plecs plans permanents i regulars.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1870-1876

Aquest nou període es caracteritzava per un canvi total en la concepció del cos femení. El tret més rellevant fou l’abandó de la crinolina, que retornava el cos a un volum més natural, suavitzant els malucs i allargant el bust. La dona prenia unes dimensions més contingudes, tot i que el seu cos adoptava una silueta totalment nova, molt marcada per l’ús de la cotilla i d’un nou element que hi entrà en joc: el polissó, una estructura que desplaçà tot el volum a la part posterior, deixant la faldilla plana per davant i creant una silueta completament innovadora. Ja a finals del període anterior la crinolina havia perdut la forma bombada de la part davantera per concentrar-se al darrere, formant un contorn ovalat als peus. El polissó en fou l’evolució lògica. Es tractava d’un moment en què l’interès del vestit es centrava en la part posterior i aquest fet s’observa analitzant les revistes de moda de l’època, segons les quals els figurins es representen sempre d’esquena o de perfil.

S’anomenava “moda tapissera” per la seva estètica recarregada, amb un fort paral·lelisme amb la decoració d’interiors, o “eclèctica” per la gran quantitat de solucions que oferia. En termes estructurals, la seva composició era complexa i molt difícil de definir en el pla bidimensional del patronatge. Es componia de faldilles i sobrefaldilles, que resultaven ser l’evolució de les faldilles del període anterior, amb volants i volumetries annexes. Es tractava d’un vestit dinàmic, seguint encara en termes barrocs, en el qual les línies rectes desapareixien sota un joc ondulant en diagonal a partir de la superposició de diversos plans rematats sovint amb l’aplicació de passamaneria, llaços i serrells.

Generalment els vestits estaven formats per un cos, una faldilla, una polonesa (sobrefaldilla, vestit de sobre o túnica) i un polissó (a França anomenat tournure, descrivint l’efecte sobre la toilette), que arrugava i inflava la polonesa per la part posterior, creant drapejats, a vegades coronats amb un gran llaç, que a Catalunya s’anomenava “puf”. La llargada del vestit i les seves característiques, com en d’altres períodes, variava segons la funció d’aquest. Així, mentre que un vestit de carrer tenia la faldilla més curta, el vestit de visita podia exigir una cua, més curta que en els casos del vestit per al ball. En alguns casos s’emprava una cua regulable, que es podia recollir des de dins frunzint un cordonet.

De 1869 a 1874 els cossos es caracteritzaren per les mànigues pagoda. En el vestit de carrer la cintura es mantingué a l’alçada natural, lleugerament per sobre el melic, de tall recte, que es podia allargar amb un faldó, més o menys llarg. En els vestits de ball es trobaven les poloneses o túniques, que actuaven de sobrefaldilla. De 1875 a 1878 la silueta femenina s’afinà, esdevenint més esvelta i estreta. El cos s’allargà fins als malucs i continuà amb una cua llarga, espessa, que adquirí protagonisme. El volum del polissó disminuí, fins pràcticament desaparèixer: els vestits s’estrenyeren als malucs, tot i que el volum es seguí resumit a la part posterior, concentrat a la cua, mentre que la faldilla quedava plana i estreta per davant. El cos era molt estret, pla als costats i al davant de la faldilla, abandonant així la tournure.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
3601
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Conjunt
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A mà
Tacte: 
LlisSuau
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
NacreFarbalàLlaç
Color: 
Marrons
Material: 
Seda

Bibliografia

 

 

*Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora