Cos de vestit de vellut de seda verda

    next
    prev
  • Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès
  • Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès
  • Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès
  • Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès
  • Museu Frederic Marès (cc-by-nc-nd 4.0) Walden / Museu Frederic Marès

Cos de vestit de vellut de seda verda

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1890-1899
Gènere: 
Dona

Cos de vestit verd. Les mànigues, part del cos i part del coll estan confeccionats amb un teixit que crea ratlles amb relleu negres combinades amb verd fosc, i l'escot, els punys, part del coll i del cos estan confeccionats amb vellut verd, molt llampant. El cos mostra formes solapades, d'un patronatge molt elaborat que el tanca de manera hermètica i n'amaga tota obertura. Es corda per davant, amb un joc de gafets i gafetes de fil molt complex que solapen les diverses peces. El cos és molt ajustat a la cintura, acabat amb una forma apuntada suau, i s'ajusta amb dues pinces. El coll és alt, acabat amb una punta i amb les mànigues llargues, estretes a la bocamàniga i molt bufades a la copa, que creen l’efecte de màniga de pernil, que arribà al seu apogeu el 1895. L'esquena reprodueix la complexitat del davant, combinant els dos teixits, i acaba amb una doble punta.

L'interior està folrat amb un teixit de cotó ratllat, que es corda per davant amb gafets. L’interior està reforçat amb barnilles metàl•liques i a la cintura hi ha una cinta cosida, que es cordava amb dos gafets i que fixava el cos sobre la cotilla. Tant als punys com al coll i sobre el pit hi ha aplicacions de passamaneria.

Vocabulari

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Barnilla

Cadascuna de les làmines llargues, fortes i flexibles que formen l'armadura que sosté un paraigua, una ombrel·la, una cotilla, un ventall, etc. En el cas de les barnilles dels vestits, aquestes solien estar folrades o, en alguns casos, amagades a les costures o entre el folre i el teixit exterior de la peça. tot i que en un inici es feien de barba de balena (anomenades aleshores "balenes"), se'n troben també de metàl·liques, de celul·losa o altres materials.

Passamaneria

Passamà. Teixit en forma de cinta que serveix per a guarnir i adornar vestits, mobles, etc., i en general les vores d’un objecte qualsevol. (DIEC)

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1890-1899

La dècada dels anys 90 del segle XIX fou una moment de canvis per a la figura femenina. La desaparició del polissó suposà per a la dona una nova dimensió del vestit. Tot i seguir encotillat, el vestit femení guanyà en comoditat i moviment i retornà a una silueta natural, desapareguda des de principis de segle. Tot i així, els canvis que es succeïren al llarg d’una dècada foren molts: l’aparició i la desaparició de la cua o la forma de les mànigues foren dos elements que s’anaren modificant amb rapidesa. La faldilla adoptà, a partir de 1893, una forma de corol·la, molt cenyida als malucs i fins als genolls i oberta cap al baix.

Paral·lelament, fou durant aquesta dècada quan es popularitzà el vestit-sastre. En aquest tipus de vestit s’emprava sovint la llana, mentre que per als altres s’usaven les sedes i els teixits molt lleugers, com crespons, batistes, mussolines i gases, recobertes d’ornaments i bordats. El gust pel recarregament de brodats va arribar a incloure el brodat en els vestits de carrer i en els vestits sastre des de 1897. El brodat de llustrins va aparèixer el 1899 recobrint els vestits de festa. Va ser molt usat a la dècada següent.

Tot i aquests canvis, a principis de la dècada encara es mantenien algunes reminiscències del polissó, amb un volum situat a la part posterior i línia plana i estreta frontalment. El cos es modificava amb la cotilla, que arribava fins als malucs i corbava el cos endavant. De fet, a partir de 1898 la cotilla fou un dels elements que més canvià respecte als anys anteriors.

La faldilla s’eixamplava des dels malucs, adquirint un gran diàmetre al terra. En aquesta dècada els malucs adquiriren la rellevància que havien perdut durant el període anterior de la moda del polissó, adoptant una forma de corol·la. En un primer moment aquesta forma s’aconseguí amb l’acumulació de plecs a la part posterior i no fou fins a finals de la dècada, vers 1898, que mitjançant el patronatge i el tall de la faldilla per peces, s’arribà a la veritable forma de corol·la, molt característica de la dècada posterior. Mentre el tronc es mantenia estret i ajustat, amb les espatlles estretes, les mànigues adquiriren volum a l’espatlla, creant un fort contrast amb la cintura estreta i en correspondència amb la forma acampanada de la faldilla, i arribaren a adquirir un volum molt exagerat vers 1895. Vers 1897 s’anaren desinflant fins a assolir un volum molt natural el 1899. El cos es dividia en dos volums molt marcats i units a través de la cintura, molt fina. Les mànigues no només es bufaven sinó que en alguns casos s’omplien de buata o es reforçaven amb volants d’entretela per dins per tal que adquirissin un volum més exagerat. Per tal de donar la forma adequada a les faldilles, i tenint en compte que no comptaven amb cap estructura interior, els enagos prengueren una gran importància en aquest moment.

Al cos, els colls eren molt alts, acabats amb puntes o blonda. Es posaren de moda jaquetes curtes i capes de colls molt alts, que permetien tapar les mànigues de fanal, així com les pells, que fins aquell moment havien estat reservades bàsicament als homes. Cap a finals de la dècada la figura començà a afinar volums, rebaixant-los a les mànigues i a la faldilla. La cotilla també es modificà, adquirint una línia serpentejant o en “S” que caracteritzaria la segona part del modernisme. Les solucions aplicades als cossos eren diverses però es mantingueren al llarg de la dècada. D’un costat l’anomenat “coll fichú” o coll creuat, que s’estructurava a partir de dues bandes que naixen de l’espatlla i que confluïen sobre el ventre i, de l’altra, els cossos formats a partir d’una torera o jaqueta falsa, que creava la sensació d’un cos de dues peces. Les dues solucions coincidien a donar al cos volum a la part superior i estretor a la cintura. Una altra variant dels cossos era la brusa, més senzilla de factura, però que seguia els patrons estructurals del cos. A finals de la dècada la cintura dels cossos pujà, fins a situar-se uns centímetres per sobre del melic.

L’ornamentació era de caràcter decorativista, aplicada, i de tendència naturalista i geomètrica. Un dels elements més habituals en les peces d’aquesta dècada són les aplicacions de granulat d’atzabeja en grans superfícies o en cintes brodades que després s’aplicaven directament al vestit i que creaven un joc de llums molt característics en el modernisme. Els farbalans de punta i blonda accentuaven el moviment de les sedes del teixit. La blonda aplicada era pràcticament sempre mecànica i el dibuix que es pot observar és, en alguns casos, típicament art nouveau, amb elements florals i vegetals estilitzats seguint línies sinuoses i ondulants. Els vestits de carrer estaven confeccionats amb teixits més senzills, de cotó a l’estiu o llana a l’hivern, i la decoració aplicada era menys profusa. S’observen puntes, blonda i aplicacions de guipur. La combinació de diferents tipus de teixits que creen jocs de textures i colors, era també habitual.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
7261
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Cos de vestit
Any: 
c. 1894
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
Mixta
Tacte: 
VellutatSuauRugós
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
PassamaneriaVellut
Color: 
NegresVerds
Material: 
SedaCotó

Bibliografia

Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.

Valora

Vídeo relacionat

L'arroseur arrosé, 1895, Lumière