Faldilla de núvia de seda negra

    next
    prev
  • Institut Municipal Reus Cultura (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Institut Municipal Reus Cultura
  • Institut Municipal Reus Cultura (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Institut Municipal Reus Cultura
  • Institut Municipal Reus Cultura (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Institut Municipal Reus Cultura

Faldilla de núvia de seda negra

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1890-1899
1900-1909
Gènere: 
Dona

Faldilla de seda negra que pertany amb un vestit de núvia. Molt estret a la cintura, està format per tres peces i tanca amb una cremallera d'uns 25 cm, que deu ser posterior, i 3 gafets a la cintureta. La faldilla presenta una ornamentació amb llacets de vellut. Donació de Francesca i Ma. Neus Nolla Juncosa.

Vocabulari

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Vellut

Teixit de seda, de llana, de cotó, etc., llis d’una cara i de l’altra cobert de pèl, curt, tallat.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1890-1899

La dècada dels anys 90 del segle XIX fou una moment de canvis per a la figura femenina. La desaparició del polissó suposà per a la dona una nova dimensió del vestit. Tot i seguir encotillat, el vestit femení guanyà en comoditat i moviment i retornà a una silueta natural, desapareguda des de principis de segle. Tot i així, els canvis que es succeïren al llarg d’una dècada foren molts: l’aparició i la desaparició de la cua o la forma de les mànigues foren dos elements que s’anaren modificant amb rapidesa. La faldilla adoptà, a partir de 1893, una forma de corol·la, molt cenyida als malucs i fins als genolls i oberta cap al baix.

Paral·lelament, fou durant aquesta dècada quan es popularitzà el vestit-sastre. En aquest tipus de vestit s’emprava sovint la llana, mentre que per als altres s’usaven les sedes i els teixits molt lleugers, com crespons, batistes, mussolines i gases, recobertes d’ornaments i bordats. El gust pel recarregament de brodats va arribar a incloure el brodat en els vestits de carrer i en els vestits sastre des de 1897. El brodat de llustrins va aparèixer el 1899 recobrint els vestits de festa. Va ser molt usat a la dècada següent.

Tot i aquests canvis, a principis de la dècada encara es mantenien algunes reminiscències del polissó, amb un volum situat a la part posterior i línia plana i estreta frontalment. El cos es modificava amb la cotilla, que arribava fins als malucs i corbava el cos endavant. De fet, a partir de 1898 la cotilla fou un dels elements que més canvià respecte als anys anteriors.

La faldilla s’eixamplava des dels malucs, adquirint un gran diàmetre al terra. En aquesta dècada els malucs adquiriren la rellevància que havien perdut durant el període anterior de la moda del polissó, adoptant una forma de corol·la. En un primer moment aquesta forma s’aconseguí amb l’acumulació de plecs a la part posterior i no fou fins a finals de la dècada, vers 1898, que mitjançant el patronatge i el tall de la faldilla per peces, s’arribà a la veritable forma de corol·la, molt característica de la dècada posterior. Mentre el tronc es mantenia estret i ajustat, amb les espatlles estretes, les mànigues adquiriren volum a l’espatlla, creant un fort contrast amb la cintura estreta i en correspondència amb la forma acampanada de la faldilla, i arribaren a adquirir un volum molt exagerat vers 1895. Vers 1897 s’anaren desinflant fins a assolir un volum molt natural el 1899. El cos es dividia en dos volums molt marcats i units a través de la cintura, molt fina. Les mànigues no només es bufaven sinó que en alguns casos s’omplien de buata o es reforçaven amb volants d’entretela per dins per tal que adquirissin un volum més exagerat. Per tal de donar la forma adequada a les faldilles, i tenint en compte que no comptaven amb cap estructura interior, els enagos prengueren una gran importància en aquest moment.

Al cos, els colls eren molt alts, acabats amb puntes o blonda. Es posaren de moda jaquetes curtes i capes de colls molt alts, que permetien tapar les mànigues de fanal, així com les pells, que fins aquell moment havien estat reservades bàsicament als homes. Cap a finals de la dècada la figura començà a afinar volums, rebaixant-los a les mànigues i a la faldilla. La cotilla també es modificà, adquirint una línia serpentejant o en “S” que caracteritzaria la segona part del modernisme. Les solucions aplicades als cossos eren diverses però es mantingueren al llarg de la dècada. D’un costat l’anomenat “coll fichú” o coll creuat, que s’estructurava a partir de dues bandes que naixen de l’espatlla i que confluïen sobre el ventre i, de l’altra, els cossos formats a partir d’una torera o jaqueta falsa, que creava la sensació d’un cos de dues peces. Les dues solucions coincidien a donar al cos volum a la part superior i estretor a la cintura. Una altra variant dels cossos era la brusa, més senzilla de factura, però que seguia els patrons estructurals del cos. A finals de la dècada la cintura dels cossos pujà, fins a situar-se uns centímetres per sobre del melic.

L’ornamentació era de caràcter decorativista, aplicada, i de tendència naturalista i geomètrica. Un dels elements més habituals en les peces d’aquesta dècada són les aplicacions de granulat d’atzabeja en grans superfícies o en cintes brodades que després s’aplicaven directament al vestit i que creaven un joc de llums molt característics en el modernisme. Els farbalans de punta i blonda accentuaven el moviment de les sedes del teixit. La blonda aplicada era pràcticament sempre mecànica i el dibuix que es pot observar és, en alguns casos, típicament art nouveau, amb elements florals i vegetals estilitzats seguint línies sinuoses i ondulants. Els vestits de carrer estaven confeccionats amb teixits més senzills, de cotó a l’estiu o llana a l’hivern, i la decoració aplicada era menys profusa. S’observen puntes, blonda i aplicacions de guipur. La combinació de diferents tipus de teixits que creen jocs de textures i colors, era també habitual.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

1900-1909

La moda femenina d’aquest període continuà deudora del segle anterior, estretament vinculada amb l’artificialitat i l’excés. Encara es volia marcar la silueta en forma d’“essa” a través de la cotilla que s’ajustava a la cintura, donava volum a l’esquena, potenciava els costats i els malucs, i destacava el bust en forma de pit de colom (“pigeon breast”). La faldilla moldejava els costats, s’obria a partir dels genolls cobrint els peus i arrossegant-se per terra, en forma de corol·la. El vestit sastre, sorgit en l’anterior centúria, tingué una gran presència al llarg del segle XX, i anà augmentant gradualment la seva comoditat.

En aquesta dècada es produí una renovació en el vestit. Coincidint amb la Belle Époque, moment de gran fantasia, luxe i malbaratament en la societat europea del moment, que aproximadament durà fins a la primera guerra mundial. La línia en “essa” anà donant pas a la primacia de la recta i la verticalitat. Predominaven els grans barrets plans. Destacaven els vestits-folre, de línies rectes i la cintura alta, pròpia de les modes neoclàssiques d’estil imperi, encara que més relacionat amb la fase final d’aquesta moda per la inclusió de guarniments, en franges generalment en la part inferior, estampats – amb motius orientals– o volants, així com cua en algunes ocasions.

Grans figures d’aquestes modes foren la britànica Lucile, lady Duff-Gordon, i els francesos Jean Paquin i Paul Poiret. Aquest darrer uní les citades modes franceses de finals del segle XVIII i principis del XIX amb la decoració orientalista. El seu gran èxit fou l’eliminació de la cotilla cap al 1908.

A Espanya, seguint la nova tendència classicista, dissenyà vestits i teles Mariano Fortuny Madrazo (1871-1949), fill del pintor Mariano Fortuny (1838-1874). Els seus models més coneguts foren Knossos (1906) i Delfos (1907).

Tal com s’anunciava ja des de la segona meitat del segle XIX, la uniformitat fou la nota fonamental que en el segle XX definí el vestit masculí. A aquest aspecte s’hi uní la funcionalitat, valor que va difondre al continent la forma de vestir anglesa des de finals del segle XVIII, així com l’extensió de les peces esportives, amb origen també britànic. La jaqueta fou adoptada per totes les classes socials, fins i tot les treballadores, que la portaren en substitució de la brusa. En sentit invers, és interessant assenyalar una moda que cap a 1900 va recaure en la indumentària de les classes mitjana i alta, revestint-la de cert aire popular, visible en l’ús de jaqueta entallada i curta, el pantaló ample per la part baixa, el coll curt de la camisa, el mocador de seda al coll o la col·locació del barret fort (bombín) inclinat cap a davant, a més d’un pentinat que deixava caure diversos flocs de cabell sobre el front. Sobretot s’utilitzava una capa curta amb esclavina i folre de vellut verd o vermell, a voltes brodada, coneguda com pañosa.

Els vestits de cerimònia seguiren essent el frac, l’esmoquin i la levita per actes diürns, si bé aquesta darrera desaparegué després de la Primera Guerra Mundial. El vestit o tern es componia de les mateixes peces que l’integraven en el darrer terç del segle XIX: jaqueta, armilla – en ocasions de piqué blanc, especialment en el vestit de cerimònia– i pantaló.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
13200
Tipus de peça: 
Indumentària de cerimònia femenina
Denominació de la peça: 
Faldilla
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A mà
Tacte: 
SuauLlis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
VellutLlaç
Color: 
Negres
Material: 
Seda

Bibliografia

ALISON, G. Victorian & Edwardian fashion : a photographic survey, New York : Dover Publications , 1981
BERNIS, C. “El traje burgués”, A: Menéndez-Pidal, G. La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, vol. I, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988.
BOEHN, M. VON, La moda. Historia del traje en Europa desde los orígenes del Cristianismo hasta nuestros días, vol V (1790-1817), vol VI 6. (1818- 1842) i vol VII (1879-1914.) Barcelona, 1928.
BOUCHER, M. Historia del traje en occidente, Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2009.
BOUCHER, M. 20.000 years of fashion, 2001 (1964).
CALLAN, G. O’HARA, DONOVAN, C. Enciclopedia de la moda : desde 1840 hasta nuestros días. Barcelona : Destino , 1989
Burke, Doreen Bolger, et al. In Pursuit of Beauty: Americans and the Aesthetic Movement. Metropolitan Museum http://www.raco.cat/index.php/EMBLECAT/article/view/304713 CASAL-VALLS, L. “Entre l' exclusivitat i la democratització del vestit. Apunt sobre els inicis del disseny de moda a Catalunya”, Revista de Catalunya, n. 286 (2014), pp. 157-175 CASAL-VALLS, L. “Gust i consum d’imatge al segle XIX: el vestit”, Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, n. 2 (2013), pp. 71-82 CASAL- VALLS, L. “La historia del vestido como historia de producto: productor, consumidor y objeto”, Seminari “Modernos a pesar de todo”, Fundació Història del Disseny, Barcelona, febrer 2016.

  • COSGRAVE, B. Historia de la moda: desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2005.
  • De crinolinas y polisones: indumentaria y moda femenina a finales del siglo XIX: MUBAM, Museo de Bellas Artes de Murcia: 24 de noviembre 2005 - 8 enero 2006, Sala de exposiciones temporales. Textos, Mª Paz Soler Ferrer, Mª Ángeles Gutiérrez Garca. Murcia: Dirección General de Cultura, 2005
  • Dictionnaire international de la mode. Collectif sous la direction de Bruno Remaury et Lydia Kamitsis; avec la collaboration de Nadine Coleno. Paris: Editions du Regard, 2004.
  • ENTWISTLE, J. El cuerpo y la moda: una visión sociológica, Ed. Paidós, Barcelona, 2002
  • HUNNISETT, J. Period Costume for Stage & Screen: Patterns for Women's Dress, 1800–1909. London: Unwin Hyman, 1988.
  • JOHNSTON, L. La moda del siglo XIX en detalle. En col•laboració amb Marion Kite y Helen Persson; fotografies de Richard Davis; dibuixos de Leonie Davis. Barcelona: Gustavo Gili, cop. 2006.
  • KOENIG, R. La moda en el proceso de civilización, INSTITUTO DE ESTUDIOS DE MODA Y COMUNICACION, Valencia, 2002
  • La MODA en el XIX: [exposició], Madrid: Subdirección General de Promoción de las Bellas Artes; Sevilla: Consejería de Cultura, 2007 Catálogo de la exposición celebrada en el Museo de Artes y Costumbres Populares de Sevilla de octubre de 2007 a enero de 2008
  • La mode en France 1715-1815. De Louis XV à Napoléon Iº, Exposició organitzada per Musée National de Kyoto i Kyoto Costume Institute, París, 1990
  • LAVER, J. Breve historia del traje y la moda. Madrid: Ediciones Cátedra, 1988.
  • LIPOVETSKY, G.; ROUX, E. El lujo eterno. De la era de lo sagrado al tiempo de las marcas. Barcelona, 2004
  • MARTÍNEZ BARREIRO, A.M. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología. n. 54 (1998), pp. 129-137.
  • MATTHEWS DAVID, A. Fashion Victims: The Dangers of Dress Past and Present. Londres: Bloomsbury, 2015.
  • MC DOWELL, C. Histoire de la Mode Masculine, Éditions de la Martinière, 1997
  • MENÉNDEZ PIDAL, G.; BERNIS, C: “El traje burgués” A: La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988. V. 1 ; pp. 456-479
  • Modes et Revolution, Musée de la Mode et du Costume, Palais Galliera, París, 1789
  • MOORE, D. L. Fashion Through Fashion Plates, 1771–1970. London: Ward Lock, 1971. PASALODOS, M. “Algunas consideracions sobre la moda en la Belle Époque”, Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 107-112 PENA, P. “Indumentaria en España: el periodo isabelino (1830-1868)”. Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 95-106. PENA, P. “La moda en la Restauración, 1868-1890”, Indumenta, n. 2, 2011, pp. 6-34.
  • PENA, P. El traje en el Romanticismo y su proyección en España (1828-1868). Madrid: Ministerio de Cultura, Secretaría General Técnica, Subdirección General de Publicaciones Información y Documentación, 2008
  • PUERTA ESCRIBANO, R. La segunda piel: historia del traje en España: del siglo XVI al XIX. Valencia: Biblioteca Valenciana, 2006. 3
  • The Age of Napoleon. The Metropolitan Museum of Art, Nueva York, 1999.
  • TOUSSAINT-SAMAT, M. Historia técnica y moral del vestido, Madrid: Editorial Alianza, 1994.
  • WINGFIELD, L. English costume and fashion from the conquest to the regency. London : Hope and Co. , [1884?] Full de sala del Museo del Romanticismo de Madrid, dedicada a la moda femenina del segle XIX
  • Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.
  • Valora

    Peces relacionades