Conjunt de cos de vestit i faldilla de pana de seda de color blau marí sobre fons ocre

    next
    prev
  • Museu de l'Estampació de Premià de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de l'Estampació de Premià de Mar
  • Museu de l'Estampació de Premià de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de l'Estampació de Premià de Mar
  • Museu de l'Estampació de Premià de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de l'Estampació de Premià de Mar
  • Museu de l'Estampació de Premià de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de l'Estampació de Premià de Mar

Conjunt de cos de vestit i faldilla de pana de seda de color blau marí sobre fons ocre

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1900-1909
Gènere: 
Dona

Conjunt format per un cos de vestit i una faldilla de de pana de seda, de color blau marí sobre fons ocre. El cos és obert completament per davant, sense tancament ni marques de botons. Cos a l'alçada de la cintura natural, més curt de darrere que de davant, per on cauen les puntes de les peces davanteres. Solapes amples, puny estret i màniga bufada a l'espatlla. El cos no estava cenyit a la cintura i probablement es posava sobre una brusa de coll alt. Interior folrat de seda negra, sense barnilles que en reforcin l'estructura. Esquena tallada a partir de dos costadets que surten de la cisa. Hi ha una pinça transversal a les solapes que permetia recollir una mica el cos. El patronatge preveu dues solapes a l’obertura davantera i dues solapes, tallades de la mateixa peça i girades amb vista. Coll amb peu i coll girat. Costures laterals, sota la cisa, i esquena tallada a partir de dos costadets que neixen a la cisa, sense costura central. La faldilla és llarga amb forma de corol·la, molt típica de l'època. Tancada per darrere amb gafets metàl·lics i cenyida al cos amb pinces. Reforçada a l'interior amb tarlatana amb trama o ordit vegetal. Està formada per 3 peces tallades amb forma trapezoïdal, que s’eixamplen a mesura que s'acosten al terra, i amb una gaia ampla al darrere. Presenta dues pinces al davant i dues costures que uneixen les tres peces i per darrere 4 pinces i l'obertura.

Vocabulari

Pana

Vellut acanalat de cotó, amb pèl d’alçària mitjana. (DIEC)

Corol·la

Forma molt característica de la faldilla al voltant de 1900. Més o menys cenyida als malucs i que s'amplia al baix seguint una línia sinuosa, orgànica.

Gafet

Peça en forma de ganxo o croc que ficada dins d’una anelleta serveix per a cordar o descordar dues coses o parts d’una cosa. Gafeta: Anelleta per on es passa el gafet. Poden ser metàl•liques o bé fetes de fil.

Tarlatana

Teixit clar i subtil de cotó, amb lligat de plana, fortament aprestat, usat especialment per a mosquiteres. (DIEC)

Gaia

Tros de roba rectangular que s'aplica a un vestit o faldilla per donar el vol necessari, generalment tallada al biaix. En llengua castellana s'anomena “godet”.

Solapa

En l’obertura anterior d’una peça de vestir, part de la vora que es doblega enfora sobre la mateixa peça deixant així sense cobrir una part del bust.

Costadet

Part lateral del tors, tallada en diverses peces, que permeten entallar i ajustar la peça sobre el cos.

Pinça

Plec cosit per a estrènyer certes parts d'un vestit (TERMCAT)

Frunzit

Conjunt de plecs petits o arrugues, més o menys regulars. Resultat de recollir una roba reduint-la a menys extensió.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1900-1909

La moda femenina d’aquest període continuà deudora del segle anterior, estretament vinculada amb l’artificialitat i l’excés. Encara es volia marcar la silueta en forma d’“essa” a través de la cotilla que s’ajustava a la cintura, donava volum a l’esquena, potenciava els costats i els malucs, i destacava el bust en forma de pit de colom (“pigeon breast”). La faldilla moldejava els costats, s’obria a partir dels genolls cobrint els peus i arrossegant-se per terra, en forma de corol·la. El vestit sastre, sorgit en l’anterior centúria, tingué una gran presència al llarg del segle XX, i anà augmentant gradualment la seva comoditat.

En aquesta dècada es produí una renovació en el vestit. Coincidint amb la Belle Époque, moment de gran fantasia, luxe i malbaratament en la societat europea del moment, que aproximadament durà fins a la primera guerra mundial. La línia en “essa” anà donant pas a la primacia de la recta i la verticalitat. Predominaven els grans barrets plans. Destacaven els vestits-folre, de línies rectes i la cintura alta, pròpia de les modes neoclàssiques d’estil imperi, encara que més relacionat amb la fase final d’aquesta moda per la inclusió de guarniments, en franges generalment en la part inferior, estampats – amb motius orientals– o volants, així com cua en algunes ocasions.

Grans figures d’aquestes modes foren la britànica Lucile, lady Duff-Gordon, i els francesos Jean Paquin i Paul Poiret. Aquest darrer uní les citades modes franceses de finals del segle XVIII i principis del XIX amb la decoració orientalista. El seu gran èxit fou l’eliminació de la cotilla cap al 1908.

A Espanya, seguint la nova tendència classicista, dissenyà vestits i teles Mariano Fortuny Madrazo (1871-1949), fill del pintor Mariano Fortuny (1838-1874). Els seus models més coneguts foren Knossos (1906) i Delfos (1907).

Tal com s’anunciava ja des de la segona meitat del segle XIX, la uniformitat fou la nota fonamental que en el segle XX definí el vestit masculí. A aquest aspecte s’hi uní la funcionalitat, valor que va difondre al continent la forma de vestir anglesa des de finals del segle XVIII, així com l’extensió de les peces esportives, amb origen també britànic. La jaqueta fou adoptada per totes les classes socials, fins i tot les treballadores, que la portaren en substitució de la brusa. En sentit invers, és interessant assenyalar una moda que cap a 1900 va recaure en la indumentària de les classes mitjana i alta, revestint-la de cert aire popular, visible en l’ús de jaqueta entallada i curta, el pantaló ample per la part baixa, el coll curt de la camisa, el mocador de seda al coll o la col·locació del barret fort (bombín) inclinat cap a davant, a més d’un pentinat que deixava caure diversos flocs de cabell sobre el front. Sobretot s’utilitzava una capa curta amb esclavina i folre de vellut verd o vermell, a voltes brodada, coneguda com pañosa.

Els vestits de cerimònia seguiren essent el frac, l’esmoquin i la levita per actes diürns, si bé aquesta darrera desaparegué després de la Primera Guerra Mundial. El vestit o tern es componia de les mateixes peces que l’integraven en el darrer terç del segle XIX: jaqueta, armilla – en ocasions de piqué blanc, especialment en el vestit de cerimònia– i pantaló.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
11132
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Conjunt
Procedència: 
Catalunya
Any: 
1900 ca.
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
Mixta
Tacte: 
Vellutat
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Vellut
Color: 
Blaus
Material: 
Pana

Hemeroteca

Bibliografia

  • AMBROSE, GAVIN; Harris, Paul. Diccionario visual de la moda. Barcelona: Gustavo Gili, 2008.
  • BANDRÉS OTO, MARIBEL. El vestido y la moda. Barcelona: Larousse, 1998.
  • BAUDOT, FRANÇOIS. La moda en el siglo XX. GUSTAVO GILI, 2008
  • BAXTER-WRIGHT, EMMA [ET. AL.] Moda vintage: la evolución de la moda y el vestido en los últimos cien años. Barcelona: Parramón, 2008
  • BUXBAUM, GERDA (ed.) Iconos de la moda: el siglo XX. Barcelona: Electa, 2007.
  • CODINA, MÓNICA. “Crear moda, hacer cultura”. A: Ars Brevis: anuario de la Cátedra Ramón Llull Blanquerna, n. 10 (2004), p. 43-62.
  • CODINA, MÓNICA; MONTSERRAT HERRERO (eds.) Mirando la moda: once reflexiones. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.
  • DELPIERRE, MADELEINE. Le costume: la haute couture de 1940 à nos jours. Paris: Flammarion , cop. 1991
  • Elio Berhanyer: 50 años de moda: exposició, Museo del Traje, CIPE. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2008.
  • FIGUERAS SERRA, JOSEFINA. Moda española: una historia de sueños y realidades. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2003.
  • FUKAI, AKIKO (ed.) Moda: una historia desde el siglo XVIII al siglo XX : la colección del Instituto de la Indumentaria de Kioto Taschen , 2006
  • GOLBIN, PAMELA. Madeleine Vionnet: puriste de la mode. Paris: Arts décoratifs , 2009
  • HERRERO, MONSERRAT. “Fascinación a la carta: moda y posmodernidad”. A: Nueva revista de política, cultura y arte. N. 72 (nov.-dic. 2000), p. 79-87.
  • Inspiraciones: Mariano Fortuny y Madrazo: exposició, Museo del Traje – CIPE. Direcció, Eloy Martínez de la Pera Celada; textos, Eloy Martínez de la Pera Celada [et al.]. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2010.
  • La mirada de Vogue: exposición. Editor, Javier Pascual del Olmo; directora, Yolanda Sacristán; subdirector, Javier Fernández de Angulo; comissari, Rafael Levenfeld; coordinació, María Fitz James Stuart. Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación y Patrimonio Etnológico: Ediciones Condé Nast, 2004.
  • Manus x machina: fashion in an age of technology. New York: Metropolitan Museum of Art, 2016
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La difusión de la moda en la era de la globalización”. A: Papers: revista de sociología, n. 81 (2006), p. 187-204.
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología, n. 54 (1998), p. 129-137.
  • MORALES, MARÍA LUZ. La moda: el traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX. Barcelona: Salvat, 1947.
  • Mutations: mode, 1960-2000. Exposició. Musée de la mode et du costume (París, França). Paris: Paris-musées, 2000.
  • NICOLÁS MARTÍNEZ, MARÍA DEL MAR. “Mariano Fortuny y Madrazo: vestidos y tejidos de la colección del Museo del Traje”. A: Indumenta: revista del Museo del Traje, n. 0 (2007), p. 113-122.
  • PARICIO ESTEBAN, PILAR. “El encuadre de la moda en los diarios españoles de información general de ámbito nacional (1900-1994)”. A: Revista Latina de comunicación social, n. 28 (2000), p. 1-4.
  • Paris-couture-années trente. Exposició. Paris-Musées : Société de l'histoire du costume , cop. 1987
  • REMAURY, BRUNO (ed.) Dictionnaire de la mode au XXe siècle Paris : Regard , cop. 1996
  • RIVIÈRE, MARGARITA. Diccionario de la moda: los estilos del siglo XX. Barcelona: Grijalbo, 1999.
  • SAILLARD, OLIVER; DUCHÊNE, VIRGINE, MANESCAU, JACQUELINE. L'homme objet : la mode masculine de 1945 à nos jours. Marseille: Musées de Marseille , 1996
  • SCOPA-ZUCCHI, OSCAR (ed.). Vogue España 100 años de moda. Madrid; Barcelona; París: Condé Nast, 2000..
  • SICARD, MARIE-CLAUDE. Lujo, mentiras y marketing: ¿cómo funcionan las marcas de lujo? Barcelona: Gustavo Gili, 2007.
  • SMITH, PAUL JULIÁN. Contemporary Spanish culture: tv, fashion, art and film. Cambridge: Polity press, 2003.
  • URREA, INMACULADA. Coco Chanel: la revolución de un estilo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias, 1997
  • URREA, INMACULADA. Desvistiendo el siglo XX. Madrid: Ediciones internacionales universitarias, 1999
  • VÁSQUEZ ROCCA, ADOLFO. “La moda en la postmodernidad: deconstrucción del fenómeno fashion”. A: Nómadas: revista crítica de ciencias sociales y jurídicas, n. 11 (2005).
  • VILAR, MARÍA JOSÉ. Estética y tiranía de la moda. Barcelona: Planeta; Madrid: Editora Nacional, 1975.
  • VV.AA. Moda: una historia del siglo XX. TASCHEN BENEDIKT, 2012
  • WAUGH, NORAH. The cut of women's clothes 1600 – 1930 London: Faber and Faber, 1968.
Valora