Brusa amb mànigues curtes de crêpe i guipur

    next
    prev
  • Ecomuseu de les Valls d'Àneu(cc-by-nc-nd 4.0) Ecomuseu de les Valls d'Àneu

Brusa amb mànigues curtes de crêpe i guipur

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1930-1939
Gènere: 
Dona

Brusa de seda de color blau que porta una peça afegida a la zona del pit d'un teixit de contrast d'organdí amb un coll que descansa a les espatlles i a l'esquena. Aquesta peça oberta al mig del davant es tanca amb un clec als baixos, i hi ha vint-i-dos botons folrats amb les seves baguetes, dels quals només nou van cordats. Tot el volum dels davant es recull a les espatlles per set tavelles. Els davants i l'esquena estan units amb un punt calat que recorre el voltant dels davants i els baixos de l'esquena. A les puntes més llargues hi ha aplicades unes boletes de plom, a l'interior de les costures, per forçar la caiguda de la brusa. Les mànigues són molt llargues i tenen un tall en forma de L invertida. Una tira llarga fa de cinturó amb una sivella quadrada folrada del mateix teixit de seda blau. És el moment en què els cossos són amples amb teixits suaus i caients. La peça prové de Casa Minguet, Sort.

Descripció extreta del catàleg de l'exposició "Vestir la Moda. Modes de vestir a le Terres de Lleida (segles XVIII-XX), publicat per la Xarxa de Museus de les Terres de Lleida i Aran, l'any 2016. La catalogació de les peces va ser feta per Rosa Figueres.

Vocabulari

Guipur

Tipus de punta, en la qual el dibuix forma la peça.

Coll girat

Coll rodó, confeccionat amb tira i amb una volta cosida a la part superior

Clec

Botó de pressió, generalment metàl·lic.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1930-1939

Els anys trenta suposaren per al vestit femení una tornada a propostes més austeres, d’acord amb la situació política espanyola. La situació internacional es corresponia amb la Gran Despressió després del Crack de 1929, crisi econòmica que afectà tot occident, i l’aparició dels totalitarismes. A Espanya es desenvoluparen la Segona República, proclamada el 1931 i la Guerra Civil; el règim republicà finalitzà el 1939 amb la victòria del bàndol nacional. La Guerra Civil va suposar una brusca interrupció en el desenvolupament de la moda a España, recés que en el reste d’Europa es produiria pocs anys més tard amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial. El cinema continuà essent el mitjà de difusió de la moda.

En els anys trenta començaren a brillar en l’alta costura espanyola les figures d’Antonio Castillo (1908-1984), Cristóbal Balenciaga (1895-1972) i Asunción Bastida (1902-1995). Durant la guerra anaren a París, però tornaren el 1939 quan obriren botigues tant a Barcelona com a Madrid.

En aquest període la cintura ocupà de nou el seu lloc natural, es tornaren a definir les formes femenines, si bé no es marcaren exageradament. Es generalitzaren peces interiors com els sostenidors i, en certes ocasions, la faixa. La silueta que es generà fou esvelta, i encara que partia del vestit-túnica dels anys vint, s’anà complicant amb plisats i, de vegades, aplicacions de puntes; aparegué amb freqüència el tall a biaix, al mateix temps que s’allargaren i estrenyeren les faldilles. Sorgí així la faldilla tub. Contràriament als anys vint, hi va haver una marcada diferència entre el vestit de carrer i el de nit, molt sofisticat, que versà la mirada als segles XVIII i XIX, amb faldilles llargues gairebé fins al terra i escots pronunciats, davant i darrere. El primer, en què primà la sobrietat i l’aspecte funcional, va tenir colls tancats. El sastre recollí, com el vestit masculí civil, la influència de l’uniforme militar; reflectia el contrast entre les espatlles prominents, amb l’ús de mànigues àmplies, que la primera meitat de la dècada eren més estretes, i la cintura cenyida. No obstant, els vestits s’ajustaren al cos amb vestits flexibles que no restaren comoditat. Els colors sobris convivien amb altres més pàl·lids i, sobretot a l’estiu, s’incorporaren els estampats. En el panorama internacional, obeint l’esperit pràctic exigit en l’època de modes de França, encara sota l’ombra de Coco Chanel, es generalitzà la roba còmoda i funcional com les peces de punt i préstecs masculins com els pantalons i les camises.

En aquesta dècada les jaquetes masculines, per influència del vestit militar i per les circumstàncies polítiques i prebèl·liques, presentaren contrast entre l’esquena ampla i els malucs i cintura estrets, a més de ser llargues; els pantalons també s’estrenyeren i continuaren amb peu de bota. També es difongueren peces com la gavardina, també anomenada trinxera, àmplia i amb cinturó i botons semiesfèrics, i la sahariana més lleugera i amb butxaques.

La camisa prescindí del coll alt i de l’emmidonat, a excepció dels vestits d’etiqueta. Com que es quedà visible total o parcialment a mesura que augmentava la funcionalitat i comoditat de la indumentària, es cuidà més el seu aspecte, i perdé el caràcter de roba interior que havia tingut fins llavors. El blanc ja no fou l’únic color: apareixeren tons clars i fins i tot motius decoratius com ratlles o quadres.

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
EVA201509
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Brusa
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Motius floralsPuntaBotons
Color: 
Blancs
Material: 
Seda

Bibliografia

  • AMBROSE, GAVIN; Harris, Paul. Diccionario visual de la moda. Barcelona: Gustavo Gili, 2008.
  • BANDRÉS OTO, MARIBEL. El vestido y la moda. Barcelona: Larousse, 1998.
  • BAUDOT, FRANÇOIS. La moda en el siglo XX. GUSTAVO GILI, 2008
  • BAXTER-WRIGHT, EMMA [ET. AL.] Moda vintage: la evolución de la moda y el vestido en los últimos cien años. Barcelona: Parramón, 2008
  • BUXBAUM, GERDA (ed.) Iconos de la moda: el siglo XX. Barcelona: Electa, 2007.
  • CODINA, MÓNICA. “Crear moda, hacer cultura”. A: Ars Brevis: anuario de la Cátedra Ramón Llull Blanquerna, n. 10 (2004), p. 43-62.
  • CODINA, MÓNICA; MONTSERRAT HERRERO (eds.) Mirando la moda: once reflexiones. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.
  • DELPIERRE, MADELEINE. Le costume: la haute couture de 1940 à nos jours. Paris: Flammarion , cop. 1991
  • Elio Berhanyer: 50 años de moda: exposició, Museo del Traje, CIPE. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2008.
  • FIGUERAS SERRA, JOSEFINA. Moda española: una historia de sueños y realidades. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2003.
  • FUKAI, AKIKO (ed.) Moda: una historia desde el siglo XVIII al siglo XX : la colección del Instituto de la Indumentaria de Kioto Taschen , 2006
  • GOLBIN, PAMELA. Madeleine Vionnet: puriste de la mode. Paris: Arts décoratifs , 2009
  • HERRERO, MONSERRAT. “Fascinación a la carta: moda y posmodernidad”. A: Nueva revista de política, cultura y arte. N. 72 (nov.-dic. 2000), p. 79-87.
  • Inspiraciones: Mariano Fortuny y Madrazo: exposició, Museo del Traje – CIPE. Direcció, Eloy Martínez de la Pera Celada; textos, Eloy Martínez de la Pera Celada [et al.]. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2010.
  • La mirada de Vogue: exposición. Editor, Javier Pascual del Olmo; directora, Yolanda Sacristán; subdirector, Javier Fernández de Angulo; comissari, Rafael Levenfeld; coordinació, María Fitz James Stuart. Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación y Patrimonio Etnológico: Ediciones Condé Nast, 2004.
  • Manus x machina: fashion in an age of technology. New York: Metropolitan Museum of Art, 2016
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La difusión de la moda en la era de la globalización”. A: Papers: revista de sociología, n. 81 (2006), p. 187-204.
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología, n. 54 (1998), p. 129-137.
  • MORALES, MARÍA LUZ. La moda: el traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX. Barcelona: Salvat, 1947.
  • Mutations: mode, 1960-2000. Exposició. Musée de la mode et du costume (París, França). Paris: Paris-musées, 2000.
  • NICOLÁS MARTÍNEZ, MARÍA DEL MAR. “Mariano Fortuny y Madrazo: vestidos y tejidos de la colección del Museo del Traje”. A: Indumenta: revista del Museo del Traje, n. 0 (2007), p. 113-122.
  • PARICIO ESTEBAN, PILAR. “El encuadre de la moda en los diarios españoles de información general de ámbito nacional (1900-1994)”. A: Revista Latina de comunicación social, n. 28 (2000), p. 1-4.
  • Paris-couture-années trente. Exposició. Paris-Musées : Société de l'histoire du costume , cop. 1987
  • REMAURY, BRUNO (ed.) Dictionnaire de la mode au XXe siècle Paris : Regard , cop. 1996
  • RIVIÈRE, MARGARITA. Diccionario de la moda: los estilos del siglo XX. Barcelona: Grijalbo, 1999.
  • SAILLARD, OLIVER; DUCHÊNE, VIRGINE, MANESCAU, JACQUELINE. L'homme objet : la mode masculine de 1945 à nos jours. Marseille: Musées de Marseille , 1996
  • SCOPA-ZUCCHI, OSCAR (ed.). Vogue España 100 años de moda. Madrid; Barcelona; París: Condé Nast, 2000..
  • SICARD, MARIE-CLAUDE. Lujo, mentiras y marketing: ¿cómo funcionan las marcas de lujo? Barcelona: Gustavo Gili, 2007.
  • SMITH, PAUL JULIÁN. Contemporary Spanish culture: tv, fashion, art and film. Cambridge: Polity press, 2003.
  • URREA, INMACULADA. Coco Chanel: la revolución de un estilo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias, 1997
  • URREA, INMACULADA. Desvistiendo el siglo XX. Madrid: Ediciones internacionales universitarias, 1999
  • VÁSQUEZ ROCCA, ADOLFO. “La moda en la postmodernidad: deconstrucción del fenómeno fashion”. A: Nómadas: revista crítica de ciencias sociales y jurídicas, n. 11 (2005).
  • VILAR, MARÍA JOSÉ. Estética y tiranía de la moda. Barcelona: Planeta; Madrid: Editora Nacional, 1975.
  • VV.AA. Moda: una historia del siglo XX. TASCHEN BENEDIKT, 2012
  • WAUGH, NORAH. The cut of women's clothes 1600 – 1930 London: Faber and Faber, 1968.
Valora