Vestit llarg de crêpe de seda negra

Els anys trenta suposaren per al vestit femení una tornada a propostes més austeres, d’acord amb la situació política espanyola. La situació internacional es corresponia amb la Gran Despressió després del Crack de 1929, crisi econòmica que afectà tot occident, i l’aparició dels totalitarismes. A Espanya es desenvoluparen la Segona República, proclamada el 1931 i la Guerra Civil; el règim republicà finalitzà el 1939 amb la victòria del bàndol nacional. La Guerra Civil va suposar una brusca interrupció en el desenvolupament de la moda a España, recés que en el reste d’Europa es produiria pocs anys més tard amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial. El cinema continuà essent el mitjà de difusió de la moda.

En els anys trenta començaren a brillar en l’alta costura espanyola les figures d’Antonio Castillo (1908-1984), Cristóbal Balenciaga (1895-1972) i Asunción Bastida (1902-1995). Durant la guerra anaren a París, però tornaren el 1939 quan obriren botigues tant a Barcelona com a Madrid.

En aquest període la cintura ocupà de nou el seu lloc natural, es tornaren a definir les formes femenines, si bé no es marcaren exageradament. Es generalitzaren peces interiors com els sostenidors i, en certes ocasions, la faixa. La silueta que es generà fou esvelta, i encara que partia del vestit-túnica dels anys vint, s’anà complicant amb plisats i, de vegades, aplicacions de puntes; aparegué amb freqüència el tall a biaix, al mateix temps que s’allargaren i estrenyeren les faldilles. Sorgí així la faldilla tub. Contràriament als anys vint, hi va haver una marcada diferència entre el vestit de carrer i el de nit, molt sofisticat, que versà la mirada als segles XVIII i XIX, amb faldilles llargues gairebé fins al terra i escots pronunciats, davant i darrere. El primer, en què primà la sobrietat i l’aspecte funcional, va tenir colls tancats. El sastre recollí, com el vestit masculí civil, la influència de l’uniforme militar; reflectia el contrast entre les espatlles prominents, amb l’ús de mànigues àmplies, que la primera meitat de la dècada eren més estretes, i la cintura cenyida. No obstant, els vestits s’ajustaren al cos amb vestits flexibles que no restaren comoditat. Els colors sobris convivien amb altres més pàl·lids i, sobretot a l’estiu, s’incorporaren els estampats. En el panorama internacional, obeint l’esperit pràctic exigit en l’època de modes de França, encara sota l’ombra de Coco Chanel, es generalitzà la roba còmoda i funcional com les peces de punt i préstecs masculins com els pantalons i les camises.

En aquesta dècada les jaquetes masculines, per influència del vestit militar i per les circumstàncies polítiques i prebèl·liques, presentaren contrast entre l’esquena ampla i els malucs i cintura estrets, a més de ser llargues; els pantalons també s’estrenyeren i continuaren amb peu de bota. També es difongueren peces com la gavardina, també anomenada trinxera, àmplia i amb cinturó i botons semiesfèrics, i la sahariana més lleugera i amb butxaques.

La camisa prescindí del coll alt i de l’emmidonat, a excepció dels vestits d’etiqueta. Com que es quedà visible total o parcialment a mesura que augmentava la funcionalitat i comoditat de la indumentària, es cuidà més el seu aspecte, i perdé el caràcter de roba interior que havia tingut fins llavors. El blanc ja no fou l’únic color: apareixeren tons clars i fins i tot motius decoratius com ratlles o quadres.

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.