Cosset “palabra de honor” estampat

    next
    prev
  • Museu de l'Estampació de Premià de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de l'Estampació de Premià de Mar
  • Museu de l'Estampació de Premià de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de l'Estampació de Premià de Mar
  • Museu de l'Estampació de Premià de Mar (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de l'Estampació de Premià de Mar

Cosset “palabra de honor” estampat

Creador: 
Pertegaz
Cronologia: 
1940-1949
Gènere: 
Dona

Cos molt curt amb escot paraula d'honor, franja que cobreix la zona del pit deixant descoberta la panxa i l'esquena. Dues peces a l’esquena unides per una costura i una barnilla als costadets fins al pit, on trobem una petita barnilla i una costura que uneix el conjunt a les 4 peces quadrades que completen la peça a la zona de l'estern. Folrat de cotó blanc. Tanca a l'esquena amb dos botons negres. Composició de l'estampat: figuratiu; peça tirada de siluetes de motius que semblen inspirats en pintures rupestres del llevant espanyol. Les formes que es van repetint sobre fons obert són: figures humanes, animal quadrúpede, branques d'arbre amb fulles i sol. El teixit fou estampat al taller del Poble Espanyol. Montserrat Dalí, la mare d'Eulàlia, s'havia fet confeccionar aquest vestit a Pertegaz i l'havia portat ella mateixa.

Vocabulari

Pinça

Plec cosit per a estrènyer certes parts d'un vestit (TERMCAT)

Barnilla

Cadascuna de les làmines llargues, fortes i flexibles que formen l'armadura que sosté un paraigua, una ombrel·la, una cotilla, un ventall, etc. En el cas de les barnilles dels vestits, aquestes solien estar folrades o, en alguns casos, amagades a les costures o entre el folre i el teixit exterior de la peça. tot i que en un inici es feien de barba de balena (anomenades aleshores "balenes"), se'n troben també de metàl·liques, de celul·losa o altres materials.

Paraula d'honor

Vestit caracteritzat per un escot molt pronunciat, que comença just a l'alçada del pit, deixa les espatlles al descobert i s'aguanta sense cap mena de tira de roba. (esadir.cat)

Firma

Manuel Pertegaz

Traslladat a Barcelona als deu anys, Manuel Pertegaz (Olba, Terol, 1918 - Barcelona, 2014) inicia aviat la seva trajectòria en el món de la sastreria treballant als tallers d’altres sastres, com ara Ángulo. L’any 1942 obre una casa de modes pròpia a l'Avinguda Diagonal i presenta la primera col·lecció d’alta costura, entrant ben aviat a formar part de la Cooperativa d’Alta costura. A la botiga de Barcelona s’hi afegeix l’any 1948 una a Madrid.

Al mateix temps, Pertegaz estreny lligams amb Dior i Balenciaga i, durant la dècada dels 50, s’internacionalitza definitivament, viatjant als EUA per presentar les seves col·leccions amb els grans noms del moment, i rebent l’ “Òscar de la costura” per la Universitat de Harvard. Arran la mort de Christian Dior l’any 1957, Pertegaz rebutjà dirigir la casa francesa per continuar la seva pròpia firma, que segueix amb èxit fins avui.

Als nombrosos guardons internacionals rebuts al llarg de la seva carrera, s’afegeix el Premi Nacional de Disseny i Moda de l’any 2009. Les creacions de Pertegaz es caracteritzen per una construcció molt treballada i de gran qualitat i un dels elements que l’identifiquen és l’ús dels teixits estampats amb puntets.

Consultar el web de Pertegaz

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1940-1949

La moda dels anys 40 es correspongué a Espanya amb el període de major duresa de la postguerra. Aquest fou un moment d’austeritat i discreció, preconitzat per la ideologia del moment i la situació econòmica. En països bel·ligerants en la segona guerra mundial, després del final del conflicte, hi hagué una recuperació més accelerada de l’interès envers la moda, propiciat per la reconstrucció dels seus sistemes econòmics mitjançant la iniciativa nortamericana materialitzada en el pla Marshall (iniciat el 1947), del que Espanya quedà exclosa. El país governat per Franco, en canvi, quedà aïllat de les innovacions en el món del vestit. Si bé en aquest període l’alta costura espanyola assolí el reconeixement internacional de la mà del mestre Balenciaga, continuava essent un petit sector de la societat del país qui accedia a les seves creacions, disponibles en les seves cases reobertes després de la Guerra Civil. En aquesta època cal destacar també altres cases (Carmen Mir, Pertegaz, Rosser, Herrera y Ollero, Vargas y Ochagavía, Lino i Marbel) que desenvoluparen la seva activitat fins gairebé els anys 70. Per últim cal mencionar la reactivació de la firma Loewe de la mà d’Enrique Loewe Knappe, que obrí casa a Barcelona el 1943.

La silueta femenina dels anys 40 era rígida, amb espatlles armades, rectes, hereva de l’austeritat dels anys trenta. Aparegueren vestits camisers sobris, en una línia semblant a la sastre. Els abrics presentaven a grans trets les mateixes característiques dels anys anteriors.

Mentre que la moda internacional i l’alta costura afectaven tangencialment a España, a Europa i Amèrica sorgiren dos renovadors moviments estètics en el vestit en la segona meitat de la dècada. A París cal parlar del New Look de Christian Dior (1905-1957), reacció contra el vestit auster del temps de la guerra, i als Estats Units l’American Look, on es troben els orígens del prêt-à-porter. Dior llençà una proposta vitalista contra la serietat imperant durant el conflicte i els seus preparatius –si bé l’escassetat de la postguerra en va frenar el desenvolupament– mitjançant una silueta d’espatlles novament arrodonides, amb el bust i els malucs marcats, i la cintura estreta, i faldilles amb vol armades interiorment amb teixits forts com el tafetà i percala; el vestit s’acompanyava amb sabates de taló d’agulla, inspirats en la Belle Époque. Per la seva part, figures com Claire McCardell o Charles James a través de l’American Look van difondre una moda senzilla i còmoda, de línia moltes vegades esportiva. Aquesta moda freqüentment utilitzava teixits sintètics, que des de llavors serien habituals en la moda. Aquests dos moviments començaren a penetrar a Espanya a la dècada següent.

En aquesta dècada es difongué l’ús del polo en substitució de la camisa. Aquesta peça era d’origen esportiu i permeté prescindir de la corbata. En la roba interior es generalitzaren els calçotets de gènere de punt i els mitjons més curts i còmodes. Alguns dels dissenys d’aquest moment encara són prevalents avui.

El 1940 Pedro Rodríguez fundà la Cooperativa de Alta Costura, a la que s’hi incorporaren noms com El Dique Flontante, Carmen Mir, Pedro Rovira, Santa Eulalia i Pertegaz.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
10637,1
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Cos de vestit
Any: 
1945-1950
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
Mixta
Tacte: 
Llis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
EstampatBotonsMotius vegetals
Color: 
Grocs
Material: 
Cotó
Qui ha portat la peça: 
Montserrat Dalí

Bibliografia

  • AMBROSE, GAVIN; Harris, Paul. Diccionario visual de la moda. Barcelona: Gustavo Gili, 2008.
  • BANDRÉS OTO, MARIBEL. El vestido y la moda. Barcelona: Larousse, 1998.
  • BAUDOT, FRANÇOIS. La moda en el siglo XX. GUSTAVO GILI, 2008
  • BAXTER-WRIGHT, EMMA [ET. AL.] Moda vintage: la evolución de la moda y el vestido en los últimos cien años. Barcelona: Parramón, 2008
  • BUXBAUM, GERDA (ed.) Iconos de la moda: el siglo XX. Barcelona: Electa, 2007.
  • CODINA, MÓNICA. “Crear moda, hacer cultura”. A: Ars Brevis: anuario de la Cátedra Ramón Llull Blanquerna, n. 10 (2004), p. 43-62.
  • CODINA, MÓNICA; MONTSERRAT HERRERO (eds.) Mirando la moda: once reflexiones. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.
  • DELPIERRE, MADELEINE. Le costume: la haute couture de 1940 à nos jours. Paris: Flammarion , cop. 1991
  • Elio Berhanyer: 50 años de moda: exposició, Museo del Traje, CIPE. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2008.
  • FIGUERAS SERRA, JOSEFINA. Moda española: una historia de sueños y realidades. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2003.
  • FUKAI, AKIKO (ed.) Moda: una historia desde el siglo XVIII al siglo XX : la colección del Instituto de la Indumentaria de Kioto Taschen , 2006
  • GOLBIN, PAMELA. Madeleine Vionnet: puriste de la mode. Paris: Arts décoratifs , 2009
  • HERRERO, MONSERRAT. “Fascinación a la carta: moda y posmodernidad”. A: Nueva revista de política, cultura y arte. N. 72 (nov.-dic. 2000), p. 79-87.
  • Inspiraciones: Mariano Fortuny y Madrazo: exposició, Museo del Traje – CIPE. Direcció, Eloy Martínez de la Pera Celada; textos, Eloy Martínez de la Pera Celada [et al.]. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2010.
  • La mirada de Vogue: exposición. Editor, Javier Pascual del Olmo; directora, Yolanda Sacristán; subdirector, Javier Fernández de Angulo; comissari, Rafael Levenfeld; coordinació, María Fitz James Stuart. Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación y Patrimonio Etnológico: Ediciones Condé Nast, 2004.
  • Manus x machina: fashion in an age of technology. New York: Metropolitan Museum of Art, 2016
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La difusión de la moda en la era de la globalización”. A: Papers: revista de sociología, n. 81 (2006), p. 187-204.
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología, n. 54 (1998), p. 129-137.
  • MORALES, MARÍA LUZ. La moda: el traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX. Barcelona: Salvat, 1947.
  • Mutations: mode, 1960-2000. Exposició. Musée de la mode et du costume (París, França). Paris: Paris-musées, 2000.
  • NICOLÁS MARTÍNEZ, MARÍA DEL MAR. “Mariano Fortuny y Madrazo: vestidos y tejidos de la colección del Museo del Traje”. A: Indumenta: revista del Museo del Traje, n. 0 (2007), p. 113-122.
  • PARICIO ESTEBAN, PILAR. “El encuadre de la moda en los diarios españoles de información general de ámbito nacional (1900-1994)”. A: Revista Latina de comunicación social, n. 28 (2000), p. 1-4.
  • Paris-couture-années trente. Exposició. Paris-Musées : Société de l'histoire du costume , cop. 1987
  • REMAURY, BRUNO (ed.) Dictionnaire de la mode au XXe siècle Paris : Regard , cop. 1996
  • RIVIÈRE, MARGARITA. Diccionario de la moda: los estilos del siglo XX. Barcelona: Grijalbo, 1999.
  • SAILLARD, OLIVER; DUCHÊNE, VIRGINE, MANESCAU, JACQUELINE. L'homme objet : la mode masculine de 1945 à nos jours. Marseille: Musées de Marseille , 1996
  • SCOPA-ZUCCHI, OSCAR (ed.). Vogue España 100 años de moda. Madrid; Barcelona; París: Condé Nast, 2000..
  • SICARD, MARIE-CLAUDE. Lujo, mentiras y marketing: ¿cómo funcionan las marcas de lujo? Barcelona: Gustavo Gili, 2007.
  • SMITH, PAUL JULIÁN. Contemporary Spanish culture: tv, fashion, art and film. Cambridge: Polity press, 2003.
  • URREA, INMACULADA. Coco Chanel: la revolución de un estilo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias, 1997
  • URREA, INMACULADA. Desvistiendo el siglo XX. Madrid: Ediciones internacionales universitarias, 1999
  • VÁSQUEZ ROCCA, ADOLFO. “La moda en la postmodernidad: deconstrucción del fenómeno fashion”. A: Nómadas: revista crítica de ciencias sociales y jurídicas, n. 11 (2005).
  • VILAR, MARÍA JOSÉ. Estética y tiranía de la moda. Barcelona: Planeta; Madrid: Editora Nacional, 1975.
  • VV.AA. Moda: una historia del siglo XX. TASCHEN BENEDIKT, 2012
  • WAUGH, NORAH. The cut of women's clothes 1600 – 1930 London: Faber and Faber, 1968.
Valora