Abric tres quarts beix i blanc

La dècada dels seixanta fou un temps en ebullició: l’arribada de l’home a la lluna, els Beatles, la importància de la cultura de masses i la juvenil i, finalment, l’actitud de disconformitat provocada per la Guerra del Vietnam. Va ser a partir d’aquesta dècada quan la moda començà a ser un fenomen que incidí en sectors socials més amplis que la classe mitjana urbana i la classe alta, coincidint amb el sorgiment i desenvolupament d’una nova classe mitjana forta. A finals d’aquesta dècada l’alta costura entrà en decadència, no només per l’avenç del prêt-a-porter sinó per la pèrdua de la mentalitat que anteriorment es trobava en els compradors de la mateixa.

El vestit espanyol durant els anys seixanta participà, d’una banda, de les propostes juvenils de la cultura pop i, per altra, de l’alta costura de creadors com Pertegaz (1918-2014), Paco Rabanne (1934) o Leo Berhanyer (1929). Era època de l’avanç del prêt-à-porter, que abaratí les peces que s’oferien als clients en grans magatzems. La moda des d’aquest moment quedà lligada a la societat de consum. El mercat es dirigia en gran part als joves, per als quals es creà una moda especial, diferenciada de la dels adults, amb gran presència dels pantalons texans, les samarretes i altres peces informals, fins poc abans pròpies de la roba de feina. Totes aquestes novetats en el vestit juvenil s’imposaren a Espanya. Característica d’aquest període era la minifaldilla, peça revolucionària en la història de la moda. Els pentinats adquiriren un gran desenvolupament perquè gairebé no es feien servir les lligadures de cap. Alguns creixien en alçada, altres llargs, o mitja melena beat, afro, etc.

Els avenços en la moda juvenil prêt-à-porter repercutiren en l’alta costura, en què s’aprecià un retrocés en la segona meitat de la dècada. A la competència econòmica s’hi afegí l’augment dels impostos sobre les cases de costura. Paco Rabanne, com Balenciaga, establiren la seva seu i centre d’acció de les seves creacions a París. No va ser el cas de Pertegaz i Berhanyer, que romangueren a Espanya.

En els anys seixanta aparegueren associacions en què s’agruparen diversos professionals de l’alta costura i el sector tèxtil en general. És el cas de la Moda del Sol, que sorgí el 1963. El 1964 s’anomenà director artístic i tècnic de les col·leccions Josep Maria Fillol. Participà al Saló Internacional prêt-à-porter de París (1967-1968), així com en els projectes com la revista que portava el seu mateix nom, que sortí el 1976, o el seu Cuaderno de tendencias, el primer número del qual, el 1981, mostrava teixits orientats a marcar tendències per la moda. La seva activitat es desenvolupà fins a la dècada de 1990, amb l’intent d’impulsar el prêt-a-porter nacional. Des dels setanta desenvoluparen la seva activitat firmes prêt-à-porter com Kelson, Kuny, Marlú, Margarita Nuez, Esteve Pila, i Santiago Piqué. La firma Loewe irrompé amb força en el mercat amb la seva línia de bosses i complements.

La indumentària masculina incrementà el seu caràcter informal i recollí les influències de les peces còmodes d’origen popular, com els pantalons texans jeans (de l'anglès jeans o blue jeans) de l’àmbit nordamericà, la pana, les caçadores, les samarretes, o les sabatilles esportives, així com els moviments associats a la música pop i rock.

Algunes tendències d’aquesta època foren els Mods, els Hippies, els Swinging London, la moda Ye-Ye, el Blow Up, el Twiggy...

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.