Conjunt de vestit i jaqueta de color salmó

    next
    prev
  • Museu de Badalona (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de Badalona
  • Museu de Badalona (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de Badalona
  • Museu de Badalona (cc-by-nc-nd 4.0) Walden/Museu de Badalona

Conjunt de vestit i jaqueta de color salmó

Creador: 
Desconegut
Cronologia: 
1980-1989
Gènere: 
Dona

Conjunt de vestit i jaqueta, de tafetà de lli de color rosat.

Jaqueta curta fins la cintura, recta i ample, cordada per davant amb un fila de tres botons. Teixit de tafetà, probablement de lli. Coll girat, que deixa obert un escot en V. La jaqueta, per davant, està tallada a partir de dos costadets molt arrodonits en la seva part superior, i té el cosit de la costura a la vista, tot i que empra un fil del mateix color. Els extrems inferiors dels costadets queden oberts. L'esquena és llisa, tallada d'una sola peça i les mànigues, força amples, arriben fins al colze.

Vestit recte, de màniga curta i coll caixa, d'un teixit de tafetà que probablement és lli. És un vestit que arriba fins una mica més avall dels genolls i es corda per l'esquena, amb una cremallera. Al baix, als laterals, hi ha una petita obertura amb una gaia, que dóna certa amplitud . La part davantera compta només amb dues pinces al pit.

Probablement de confecció domèstica, es tracta d'una peça difícil de datar, ja que no compleix amb els estereotips de les tendències generals de la moda, com la jaqueta que l'acompanya. Cal tenir en compte que les peces de roba portades pel públic no sempre casaven amb les tendències generals, ja que determinades persones, sobretot les d'edat més avançada, no solien adaptar-se a la moda del moment, sinó que n'adoptaven parcialment alguns trets. En aquest sentit, el MVMC pretén reflectir la moda real, la portada pels ciutadans i les ciutadanes, ja fos modèlica o, com en aquest cas, adaptada.

Firma

Desconegut

Malauradament, la majoria de peces conservades són de producció anònima. No hi ha cap element distintiu que permeti relacionar-les amb seguretat amb un creador determinat. Cal destacar que probablement en la majoria de casos es tractava de confecció domèstica; d'altres, de confecció més complexa, estaven confeccionades per un sastre o per una cosidora sense cap tipus de reconeixement d’autoria.

Cal tenir en compte que fins a les acaballes del segle XIX, a les llars pobres o humils, homes i dones vestien peces fetes majoritàriament a casa. D’aquesta producció estrictament casolana es passà, amb el temps, a una concentració de la feina en mans d’uns artesans que s’hi dedicaven de manera exclusiva. Així, la producció passà de satisfer les necessitats familiars a satisfer una demanda externa, implicant l’aparició d’un artesà especialitzat que, en el cas de la confecció, derivà en la figura del sastre.

Contràriament al que podria semblar, la modisteria no havia estat sempre una tasca reservada a les dones. De fet no fou fins al 1675 que a França es va permetre que les dones exercissin en aquest àmbit, en considerar que no estava ben vist que a les dones les vestís el sexe oposat. A partir d’aquell any les cosidores franceses van poder confeccionar vestits per a dones, amb excepció de les cotilles, i la roba d’infants fins a vuit anys. A França, la confecció de cossos per a dones i nens va continuar essent un privilegi de la corporació de sastres fins al 1871.

És força evident que existia una diferència entre la feina de la cosidora o costurera i la del sastre, que probablement raïa, ja no tant en la qualitat de la feina, sinó en el valor que se li donava a aquest darrer. Tot i així, tampoc els sastres etiquetaven les seves peces. No serà fins al 1858, que el gran creador de moda Charles Frederick Worth començarà a etiquetar les seves peces amb el seu nom, a mode de marca. De fet aquesta pràctica ja es donava en altres àmbits, com la barreteria femenina (anomenada sovint “modes” a l’època). Aquest fet implicà una petita revolució en el món de la indústria de la moda, ja que per primera vegada es reconeixia el nom del creador com un valor afegit a la peça. En el cas català, les primeres etiquetes van aparèixer a finals dels anys 70 del segle XIX.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Context

1980-1989

Els anys vuitanta suposaren per a la moda una època de contrast entre creacions extremades, de mans de dissenyadors extravagants, com Gautier, i altres més clàssiques i serenes, el punt de partida de les quals és Giorgio Armani. El negre va ser un color molt present en aquesta dècada, i des de llavors el seu ús és habitual en el vestit de cada dia, sense el seu caràcter de seriositat o dol que havia tingut fins llavors.

Les influències dels fenòmens culturals juvenils d’aquest moment en el vestit es deuen, d’una banda als moviments relacionats amb la música, com el punk, el rock i la new wave, amb el seu cuir negre, cadenes, tatxes i bijuteria; de l’altra, al fenomen yuppie, de més ampli calat ideològic, amb el seu afany de poder, diner i luxe, que triomfà en part de la joventut, hedonista i pràctica, que rebutjà postures utòpiques de dècades anteriors, i arribà a establir diferències socials entre els qui seguien la moda i els qui no, actitud d’ostentació oposada a la uniformitat de moments previs. Hi havia certa referència a la moda dels anys cinquanta i reaparegueren els vestits de tarda i llargs. Relacionat amb l’actitud exclusivista de la moda que preconitzà la cultura yuppie es trobà el fet de la tendència a l’ostentació de la marca, que procedia ja de la dècada anterior.

Coincidint amb el desenvolupament del moviment cultural conegut com La Movida, a Espanya dissenyaren moda molts creadors brillants. Diversos organismes oficials varen saber veure la trascendència d’aquests creadors i els van donar suport. Destaquen Jesús del Pozo (1936), Adolfo Domínguez (1950), Antonio Miró (1947), Francis Montesinos (1950), Manuel Piña (1944-1994), Margarita Nuez (1940). Altres firmes que volien imprimir les seves creacions d’allò espanyol són: Sybilla, Jordi Cuesta, Teresa Ramallal, Agatha Ruiz de la Prada o Antonio Alvarado. Després d’aquests varen triomfar Elena Benarroch, Paco Casado, Lydia Delgado, Manuel Fernández, Josep Font, Purificación García, Pedro del Hierro, Pedro Morago, José Tomás, Antonio Pernas, Nacho Ruiz, Ángel Schlesser, David Valls, Joaquim Verdú, Roberto Verino o Victorio & Lucchino.

Al final de la dècada irrompé el fenomen internacional de les top-models, que gaudiren de gran popularitat. En el disseny de sabates Manolo Blahnik guanyà, des dels vuitanta, reconeixement internacional.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.

Veure'n més +
Veure'n menys -

Fitxa tècnica

Número d'inventari: 
15287 - 15286
Tipus de peça: 
Indumentària civil femenina
Denominació de la peça: 
Conjunt
Etiqueta: 
no
Ús: 
Exterior
Tècnica de confecció: 
A màquina
Tacte: 
Llis
Tipologia d'ús: 
Indumentària d'inspiració internacional
Ornamentació: 
Botons
Color: 
Roses
Material: 
Lli

Bibliografia

  • AMBROSE, GAVIN; Harris, Paul. Diccionario visual de la moda. Barcelona: Gustavo Gili, 2008.
  • BANDRÉS OTO, MARIBEL. El vestido y la moda. Barcelona: Larousse, 1998.
  • BAUDOT, FRANÇOIS. La moda en el siglo XX. GUSTAVO GILI, 2008
  • BAXTER-WRIGHT, EMMA [ET. AL.] Moda vintage: la evolución de la moda y el vestido en los últimos cien años. Barcelona: Parramón, 2008
  • BUXBAUM, GERDA (ed.) Iconos de la moda: el siglo XX. Barcelona: Electa, 2007.
  • CODINA, MÓNICA. “Crear moda, hacer cultura”. A: Ars Brevis: anuario de la Cátedra Ramón Llull Blanquerna, n. 10 (2004), p. 43-62.
  • CODINA, MÓNICA; MONTSERRAT HERRERO (eds.) Mirando la moda: once reflexiones. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2004.
  • DELPIERRE, MADELEINE. Le costume: la haute couture de 1940 à nos jours. Paris: Flammarion , cop. 1991
  • Elio Berhanyer: 50 años de moda: exposició, Museo del Traje, CIPE. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2008.
  • FIGUERAS SERRA, JOSEFINA. Moda española: una historia de sueños y realidades. Madrid: Ediciones Internacionales Universitarias, 2003.
  • FUKAI, AKIKO (ed.) Moda: una historia desde el siglo XVIII al siglo XX : la colección del Instituto de la Indumentaria de Kioto Taschen , 2006
  • GOLBIN, PAMELA. Madeleine Vionnet: puriste de la mode. Paris: Arts décoratifs , 2009
  • HERRERO, MONSERRAT. “Fascinación a la carta: moda y posmodernidad”. A: Nueva revista de política, cultura y arte. N. 72 (nov.-dic. 2000), p. 79-87.
  • Inspiraciones: Mariano Fortuny y Madrazo: exposició, Museo del Traje – CIPE. Direcció, Eloy Martínez de la Pera Celada; textos, Eloy Martínez de la Pera Celada [et al.]. Madrid: Ministerio de Cultura, Subdirección General de Publicaciones, Información y Documentación, 2010.
  • La mirada de Vogue: exposición. Editor, Javier Pascual del Olmo; directora, Yolanda Sacristán; subdirector, Javier Fernández de Angulo; comissari, Rafael Levenfeld; coordinació, María Fitz James Stuart. Madrid: Museo del Traje, Centro de Investigación y Patrimonio Etnológico: Ediciones Condé Nast, 2004.
  • Manus x machina: fashion in an age of technology. New York: Metropolitan Museum of Art, 2016
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La difusión de la moda en la era de la globalización”. A: Papers: revista de sociología, n. 81 (2006), p. 187-204.
  • MARTÍNEZ BARREIRO, ANA MARÍA. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología, n. 54 (1998), p. 129-137.
  • MORALES, MARÍA LUZ. La moda: el traje y las costumbres en la primera mitad del siglo XX. Barcelona: Salvat, 1947.
  • Mutations: mode, 1960-2000. Exposició. Musée de la mode et du costume (París, França). Paris: Paris-musées, 2000.
  • NICOLÁS MARTÍNEZ, MARÍA DEL MAR. “Mariano Fortuny y Madrazo: vestidos y tejidos de la colección del Museo del Traje”. A: Indumenta: revista del Museo del Traje, n. 0 (2007), p. 113-122.
  • PARICIO ESTEBAN, PILAR. “El encuadre de la moda en los diarios españoles de información general de ámbito nacional (1900-1994)”. A: Revista Latina de comunicación social, n. 28 (2000), p. 1-4.
  • Paris-couture-années trente. Exposició. Paris-Musées : Société de l'histoire du costume , cop. 1987
  • REMAURY, BRUNO (ed.) Dictionnaire de la mode au XXe siècle Paris : Regard , cop. 1996
  • RIVIÈRE, MARGARITA. Diccionario de la moda: los estilos del siglo XX. Barcelona: Grijalbo, 1999.
  • SAILLARD, OLIVER; DUCHÊNE, VIRGINE, MANESCAU, JACQUELINE. L'homme objet : la mode masculine de 1945 à nos jours. Marseille: Musées de Marseille , 1996
  • SCOPA-ZUCCHI, OSCAR (ed.). Vogue España 100 años de moda. Madrid; Barcelona; París: Condé Nast, 2000..
  • SICARD, MARIE-CLAUDE. Lujo, mentiras y marketing: ¿cómo funcionan las marcas de lujo? Barcelona: Gustavo Gili, 2007.
  • SMITH, PAUL JULIÁN. Contemporary Spanish culture: tv, fashion, art and film. Cambridge: Polity press, 2003.
  • URREA, INMACULADA. Coco Chanel: la revolución de un estilo. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias, 1997
  • URREA, INMACULADA. Desvistiendo el siglo XX. Madrid: Ediciones internacionales universitarias, 1999
  • VÁSQUEZ ROCCA, ADOLFO. “La moda en la postmodernidad: deconstrucción del fenómeno fashion”. A: Nómadas: revista crítica de ciencias sociales y jurídicas, n. 11 (2005).
  • VILAR, MARÍA JOSÉ. Estética y tiranía de la moda. Barcelona: Planeta; Madrid: Editora Nacional, 1975.
  • VV.AA. Moda: una historia del siglo XX. TASCHEN BENEDIKT, 2012
  • WAUGH, NORAH. The cut of women's clothes 1600 – 1930 London: Faber and Faber, 1968.
Valora

Vídeo relacionat

Primera emissió de TV3 (10 de setembre de 1983) i altres vídeos

Peces relacionades