Conjunto de cuerpo y falda de seda acanalada de color ocre

    next
    prev
  • Museu del Disseny de Barcelona (c) La Fotográfica/Rafael Vargas/Museu del Disseny de Barcelona

Conjunto de cuerpo y falda de seda acanalada de color ocre

Creador: 
Charles Frederick Worth
Cronología: 
1863-1869
Género: 
Mujer

Charles Frederick Worth fue el primer creador de alta costura de la historia. Por primera vez, el diseñador creaba unos modelos y los mostraba a la clientela en sus salones, en los primeros desfiles con maniquíes. Las clientas elegían, después se les confeccionaba el vestido a medida y el creador le ponía su etiqueta, dejando así su firma en la obra. Esto sucedía en París ya a mediados del siglo XIX. A partir de entonces, el sistema de la moda se fue imponiendo en el resto de Occidente, hasta que la alta costura devino el motor de la creación en el diseño de vestidos. A mediados del siglo XIX la moda proponía este tipo de vestidos, con el cuerpo muy comprimido, la cintura muy estrecha —gracias al corsé con ballenas— y la amplitud máxima en las faldas. Estas se sostenían gracias a un nuevo artilugio, el miriñaque, estructura con aros de acero sujetos por cintas o cordoncillo. El miriñaque permitió eliminar muchas enaguas bajo la falda y conseguir la máxima amplitud en torno al cuerpo, en forma de campana. Absolutamente difundido y utilizado por todas las mujeres, motivó chistes en la prensa de la época debido a las situaciones cómicas —e incluso peligrosas— que provocaba. Sin embargo, por otro lado liberaba a las mujeres del peso de la gran cantidad de enaguas que llevaban con antes. Partiendo de una circunferencia perfecta, poco a poco los vestidos van creciendo en metros de tela, que se concentra en mayor cantidad por detrás, como es el caso del modelo que presentamos. La espectacularidad de los vestidos femeninos, con tejidos de diversos colores y texturas y abundante ornamentación, contrasta con la invisibilidad de la indumentaria de los hombres, con trajes siempre de colores oscuros. A menudo estos vestidos —compuestos de dos partes que se unen sobre el cuerpo— se presentan en dos versiones que utilizan la misma falda: el modelo de día —como el que se ve en la imagen—, con el cuerpo abotonado por delante y manga larga, y el modelo de noche, con un cuerpo sin mangas y escote pronunciado. Texto de Teresa Bastardes y Sílvia Ventosa (Museu del Disseny de Barcelona)

Contexto

1863-1869

Després d’uns anys en què els vestits havien adquirit uns volums exagerats i s’ornamentaven amb profusió d’elements, a partir de 1863 el vestit retornà a unes formes més contingudes. La decoració, tot i ser-hi molt present, es distribuïa en funció de les línies tectòniques de les peces i la moda esdevingué, en línies generals, de caràcter estructuralista. Els volums del cos de la dona adoptaren una estructura geomètrica i estable. La silueta es dividí segons les parts del vestit, marcant on s’acabava una i on començava l’altra, i aquesta distribució de volums es feu de manera rectilínia. La cintura era recta i a una alçada natural, i d’ella naixia la faldilla, amb volum, que s’anà desplaçant cada vegada més cap a la part posterior del vestit. Les mànigues s’estrenyeren fins a adoptar un volum natural al braç que es generalitzà al voltant de 1864. En algunes toilettes es podien trobar paltons o sobrefaldilles (anomenades túniques a l’època) que es sobreposaven creant un joc de volums. Desapareixeren els volants que havien caracteritzat el període anterior. Ara l’ornament habitual eren les cintes i galons, que delimitaven l’estructura i creaven solidesa, lluny de l’efecte volàtil que es creava en les toilettes de la dècada dels anys 50. Els teixits eren plans, de quadres o ratllats, seguint una línia estructuralista, tot i que en alguns figurins s’observen alguns vestits estampats, solien ser llisos. Es troben cossos de vestit curts a la cintura, paltons cenyits i de línia trapezoïdal, cossos amb aletes per darrere, amb faldó llarg a mode de túnica,  boleros i elements d’abric com les esclavines.

El cos adquirí volums definits i rotunds al llarg d’aquesta dècada i va anar perdent corporeïtat cap al final: ja vers el 1869 els malucs perderen amplitud i el mirinyac perdé protagonisme.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Ver más +
Ver menos -

Ficha técnica

Número de inventario: 
MTIB88096
Tipo de prenda: 
Indumentaria civil femenina
Denominación de la prenda: 
Conjunt
Año: 
1865-1868
Etiqueta: 
Uso: 
Exterior
Ornamentació: 
LazoRibeteBotonesCinta
Color: 
Amarillos
Material: 
Seda

Bibliogafía

Valora