Capa de seda con aplicaciones de encaje y pedrería

    next
    prev
  • Museu de Granollers (cc-by-nc-nd 4.0) WaldenMuseu de Granollers
  • Museu de Granollers (cc-by-nc-nd 4.0) WaldenMuseu de Granollers
  • Museu de Granollers (cc-by-nc-nd 4.0) WaldenMuseu de Granollers
  • Museu de Granollers (cc-by-nc-nd 4.0) WaldenMuseu de Granollers

Capa de seda con aplicaciones de encaje y pedrería

Creador: 
Desconocido
Cronología: 
1890-1899
Género: 
Mujer

Contexto

1890-1899

La dècada dels anys 90 del segle XIX fou una moment de canvis per a la figura femenina. La desaparició del polissó suposà per a la dona una nova dimensió del vestit. Tot i seguir encotillat, el vestit femení guanyà en comoditat i moviment i retornà a una silueta natural, desapareguda des de principis de segle. Tot i així, els canvis que es succeïren al llarg d’una dècada foren molts: l’aparició i la desaparició de la cua o la forma de les mànigues foren dos elements que s’anaren modificant amb rapidesa. La faldilla adoptà, a partir de 1893, una forma de corol·la, molt cenyida als malucs i fins als genolls i oberta cap al baix.

Paral·lelament, fou durant aquesta dècada quan es popularitzà el vestit-sastre. En aquest tipus de vestit s’emprava sovint la llana, mentre que per als altres s’usaven les sedes i els teixits molt lleugers, com crespons, batistes, mussolines i gases, recobertes d’ornaments i bordats. El gust pel recarregament de brodats va arribar a incloure el brodat en els vestits de carrer i en els vestits sastre des de 1897. El brodat de llustrins va aparèixer el 1899 recobrint els vestits de festa. Va ser molt usat a la dècada següent.

Tot i aquests canvis, a principis de la dècada encara es mantenien algunes reminiscències del polissó, amb un volum situat a la part posterior i línia plana i estreta frontalment. El cos es modificava amb la cotilla, que arribava fins als malucs i corbava el cos endavant. De fet, a partir de 1898 la cotilla fou un dels elements que més canvià respecte als anys anteriors.

La faldilla s’eixamplava des dels malucs, adquirint un gran diàmetre al terra. En aquesta dècada els malucs adquiriren la rellevància que havien perdut durant el període anterior de la moda del polissó, adoptant una forma de corol·la. En un primer moment aquesta forma s’aconseguí amb l’acumulació de plecs a la part posterior i no fou fins a finals de la dècada, vers 1898, que mitjançant el patronatge i el tall de la faldilla per peces, s’arribà a la veritable forma de corol·la, molt característica de la dècada posterior. Mentre el tronc es mantenia estret i ajustat, amb les espatlles estretes, les mànigues adquiriren volum a l’espatlla, creant un fort contrast amb la cintura estreta i en correspondència amb la forma acampanada de la faldilla, i arribaren a adquirir un volum molt exagerat vers 1895. Vers 1897 s’anaren desinflant fins a assolir un volum molt natural el 1899. El cos es dividia en dos volums molt marcats i units a través de la cintura, molt fina. Les mànigues no només es bufaven sinó que en alguns casos s’omplien de buata o es reforçaven amb volants d’entretela per dins per tal que adquirissin un volum més exagerat. Per tal de donar la forma adequada a les faldilles, i tenint en compte que no comptaven amb cap estructura interior, els enagos prengueren una gran importància en aquest moment.

Al cos, els colls eren molt alts, acabats amb puntes o blonda. Es posaren de moda jaquetes curtes i capes de colls molt alts, que permetien tapar les mànigues de fanal, així com les pells, que fins aquell moment havien estat reservades bàsicament als homes. Cap a finals de la dècada la figura començà a afinar volums, rebaixant-los a les mànigues i a la faldilla. La cotilla també es modificà, adquirint una línia serpentejant o en “S” que caracteritzaria la segona part del modernisme. Les solucions aplicades als cossos eren diverses però es mantingueren al llarg de la dècada. D’un costat l’anomenat “coll fichú” o coll creuat, que s’estructurava a partir de dues bandes que naixen de l’espatlla i que confluïen sobre el ventre i, de l’altra, els cossos formats a partir d’una torera o jaqueta falsa, que creava la sensació d’un cos de dues peces. Les dues solucions coincidien a donar al cos volum a la part superior i estretor a la cintura. Una altra variant dels cossos era la brusa, més senzilla de factura, però que seguia els patrons estructurals del cos. A finals de la dècada la cintura dels cossos pujà, fins a situar-se uns centímetres per sobre del melic.

L’ornamentació era de caràcter decorativista, aplicada, i de tendència naturalista i geomètrica. Un dels elements més habituals en les peces d’aquesta dècada són les aplicacions de granulat d’atzabeja en grans superfícies o en cintes brodades que després s’aplicaven directament al vestit i que creaven un joc de llums molt característics en el modernisme. Els farbalans de punta i blonda accentuaven el moviment de les sedes del teixit. La blonda aplicada era pràcticament sempre mecànica i el dibuix que es pot observar és, en alguns casos, típicament art nouveau, amb elements florals i vegetals estilitzats seguint línies sinuoses i ondulants. Els vestits de carrer estaven confeccionats amb teixits més senzills, de cotó a l’estiu o llana a l’hivern, i la decoració aplicada era menys profusa. S’observen puntes, blonda i aplicacions de guipur. La combinació de diferents tipus de teixits que creen jocs de textures i colors, era també habitual.

...

El segle XIX fou especialment revelador en molts aspectes, sobretot pel que fa a la crisi de l’Antic Règim i a la construcció de l’estat liberal a Espanya. En termes econòmics Catalunya se situà al capdavant de la revolució industrial a nivell de l’Estat espanyol i la ciutat de Barcelona fou coneguda sota la denominació de “La fàbrica d’Espanya”. La burgesia es consolidava com la classe dominant i, amb ella, una nova manera d’entendre el comerç, el consum, l’oci i les relacions socials, així com mols altres aspectes de la vida quotidiana, cultural i econòmica.

Barcelona, que es feia cada vegada més forta com a capital europea, emprengué un creixement molt important a nivell urbanístic: més enllà dels intents de reformular l’antiga ciutat encara dins de muralles de la primera meitat de segle, s’aconseguí demolir-les vers 1854, durant el període progressista d’O’Donnell, i poder, així, pensar en un creixement real, que es veié concretat en el Pla Cerdà, després que el projecte de Rovira i Trias fora rebutjat per Madrid.

La Renaixença catalana, la voluntat de fer renéixer el català a nivell cultural i literari després d’un període de decadència, i l’aparició de les primeres forces polítiques catalanistes ajudaren a fer de la segona meitat de segle un període ric i definitori per a la cultura catalana.

Durant el segle XIX la moda, tant masculina com femenina, evolucionà de manera canviant i diversa. Mentre que el vestit per a la dona canvià dècada a dècada, fins a assolir les formes característiques el modernisme –un dels moments històricament més pletòrics– el vestit masculí emprengué un camí que desembocaria en la simplificació de les formes, els colors i els teixits, en una cerca incessant de la creació d’una imatge d’home de negocis homogènia.

L’aparició d’un gran nombre de revistes de modes, tant internacionals com en llengua castellana i catalana, la millora de les comunicacions així com de la premsa escrita en general, contribuïren a fer dels canvis del vestit una constant i en cada temporada hi havia novetats. El segle XIX fou també el segle de l’aparició del grans creadors de moda, que posaren els fonaments per al desenvolupament de l’Alta costura. A París, creadors com Worth, Doucet o Caillot Soeurs, conceberen la creació de moda com una creació d’autor, en què el nom del creador era un valor afegit a la peça. En paral·lel al que succeïa a París, a Catalunya començaren a aparèixer alguns noms reconeguts, que etiquetaven les seves peces. Curiosament, en el cas català aquests eren noms de dona, de modistes que a poc a poc havien anat consolidant el seu negoci. La primera modista que tenim constància que etiquetés els seus vestits és Virgínia Vellay, de la qual ens n’ha arribat una peça amb etiqueta que data de 1876. Però, després d’ella en vingueren moltes més: Renaud, Molist, Solà, Valls...

Ver más +
Ver menos -

Ficha técnica

Número de inventario: 
5772
Tipo de prenda: 
Indumentaria civil femenina
Denominación de la prenda: 
Capa
Etiqueta: 
no
Uso: 
Exterior
Ornamentació: 
PuntaPedreriaBordado

Bibliogafía

  • ALISON, G. Victorian & Edwardian fashion : a photographic survey, New York : Dover Publications , 1981
  • BERNIS, C. “El traje burgués”, A: Menéndez-Pidal, G. La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, vol. I, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988.
  • BOEHN, M. VON, La moda. Historia del traje en Europa desde los orígenes del Cristianismo hasta nuestros días, vol V (1790-1817), vol VI 6. (1818- 1842) i vol VII (1879-1914.) Barcelona, 1928.
  • BOUCHER, M. Historia del traje en occidente, Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2009.
  • BOUCHER, M. 20.000 years of fashion, 2001 (1964).
  • CALLAN, G. O’HARA, DONOVAN, C. Enciclopedia de la moda : desde 1840 hasta nuestros días. Barcelona : Destino , 1989
  • Burke, Doreen Bolger, et al. In Pursuit of Beauty: Americans and the Aesthetic Movement. Metropolitan Museum
  • CASAL-VALLS, L. “Definició de dues tipologies de vestit a través del seu ús històric: la indumentària d'arrel tradicional i el vestit d'inspiració internacional”, Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, n.4 (2015), pp. 23-36.
  • CASAL-VALLS, L. “Entre l' exclusivitat i la democratització del vestit. Apunt sobre els inicis del disseny de moda a Catalunya”, Revista de Catalunya, n. 286 (2014), pp. 157-175
  • CASAL-VALLS, L. “Gust i consum d’imatge al segle XIX: el vestit”, Emblecat, revista de l’Associació Catalana d’Estudis d’Emblemàtica. Art i societat, n. 2 (2013), pp. 71-82
  • CASAL- VALLS, L. “La historia del vestido como historia de producto: productor, consumidor y objeto”, Seminari “Modernos a pesar de todo”, Fundació Història del Disseny, Barcelona, febrer 2016.
  • COSGRAVE, B. Historia de la moda: desde Egipto hasta nuestros días. Barcelona: Editorial Gustavo Gili, 2005.
  • De crinolinas y polisones: indumentaria y moda femenina a finales del siglo XIX: MUBAM, Museo de Bellas Artes de Murcia: 24 de noviembre 2005 - 8 enero 2006, Sala de exposiciones temporales. Textos, Mª Paz Soler Ferrer, Mª Ángeles Gutiérrez Garca. Murcia: Dirección General de Cultura, 2005
  • Dictionnaire international de la mode. Collectif sous la direction de Bruno Remaury et Lydia Kamitsis; avec la collaboration de Nadine Coleno. Paris: Editions du Regard, 2004.
  • ENTWISTLE, J. El cuerpo y la moda: una visión sociológica, Ed. Paidós, Barcelona, 2002
  • HUNNISETT, J. Period Costume for Stage & Screen: Patterns for Women's Dress, 1800–1909. London: Unwin Hyman, 1988.
  • JOHNSTON, L. La moda del siglo XIX en detalle. En col•laboració amb Marion Kite y Helen Persson; fotografies de Richard Davis; dibuixos de Leonie Davis. Barcelona: Gustavo Gili, cop. 2006.
  • KOENIG, R. La moda en el proceso de civilización, INSTITUTO DE ESTUDIOS DE MODA Y COMUNICACION, Valencia, 2002
  • La MODA en el XIX: [exposició], Madrid: Subdirección General de Promoción de las Bellas Artes; Sevilla: Consejería de Cultura, 2007 Catálogo de la exposición celebrada en el Museo de Artes y Costumbres Populares de Sevilla de octubre de 2007 a enero de 2008
  • La mode en France 1715-1815. De Louis XV à Napoléon Iº, Exposició organitzada per Musée National de Kyoto i Kyoto Costume Institute, París, 1990
  • LAVER, J. Breve historia del traje y la moda. Madrid: Ediciones Cátedra, 1988.
  • LIPOVETSKY, G.; ROUX, E. El lujo eterno. De la era de lo sagrado al tiempo de las marcas. Barcelona, 2004
  • MARTÍNEZ BARREIRO, A.M. “La moda en las sociedades avanzadas”. A: Papers: revista de sociología. n. 54 (1998), pp. 129-137.
  • MATTHEWS DAVID, A. Fashion Victims: The Dangers of Dress Past and Present. Londres: Bloomsbury, 2015.
  • MC DOWELL, C. Histoire de la Mode Masculine, Éditions de la Martinière, 1997
  • MENÉNDEZ PIDAL, G.; BERNIS, C: “El traje burgués” A: La España del Siglo XIX vista por sus contemporáneos, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales, 1988. V. 1 ; pp. 456-479
  • Modes et Revolution, Musée de la Mode et du Costume, Palais Galliera, París, 1789
  • MOORE, D. L. Fashion Through Fashion Plates, 1771–1970. London: Ward Lock, 1971.
  • PASALODOS, M. “Algunas consideracions sobre la moda en la Belle Époque”, Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 107-112
  • PENA, P. “Indumentaria en España: el periodo isabelino (1830-1868)”. Indumenta: revista del Museo del Traje. n. 0 (2007), pp. 95-106.
  • PENA, P. “La moda en la Restauración, 1868-1890”, Indumenta, n. 2, 2011, pp. 6-34.
  • PENA, P. El traje en el Romanticismo y su proyección en España (1828-1868). Madrid: Ministerio de Cultura, Secretaría General Técnica, Subdirección General de Publicaciones Información y Documentación, 2008
  • PUERTA ESCRIBANO, R. La segunda piel: historia del traje en España: del siglo XVI al XIX. Valencia: Biblioteca Valenciana, 2006. 3
  • The Age of Napoleon. The Metropolitan Museum of Art, Nueva York, 1999.
  • TOUSSAINT-SAMAT, M. Historia técnica y moral del vestido, Madrid: Editorial Alianza, 1994.
  • WINGFIELD, L. English costume and fashion from the conquest to the regency. London : Hope and Co. , [1884?]
  • Full de sala del Museo del Romanticismo de Madrid, dedicada a la moda femenina del segle XIX
  • Nota: aquesta és una selecció bibliogràfica àmplia que pretén ser una aproximació al període de la peça.
  • Valora