Falda jaspeada

Els anys vuitanta suposaren per a la moda una època de contrast entre creacions extremades, de mans de dissenyadors extravagants, com Gautier, i altres més clàssiques i serenes, el punt de partida de les quals és Giorgio Armani. El negre va ser un color molt present en aquesta dècada, i des de llavors el seu ús és habitual en el vestit de cada dia, sense el seu caràcter de seriositat o dol que havia tingut fins llavors.

Les influències dels fenòmens culturals juvenils d’aquest moment en el vestit es deuen, d’una banda als moviments relacionats amb la música, com el punk, el rock i la new wave, amb el seu cuir negre, cadenes, tatxes i bijuteria; de l’altra, al fenomen yuppie, de més ampli calat ideològic, amb el seu afany de poder, diner i luxe, que triomfà en part de la joventut, hedonista i pràctica, que rebutjà postures utòpiques de dècades anteriors, i arribà a establir diferències socials entre els qui seguien la moda i els qui no, actitud d’ostentació oposada a la uniformitat de moments previs. Hi havia certa referència a la moda dels anys cinquanta i reaparegueren els vestits de tarda i llargs. Relacionat amb l’actitud exclusivista de la moda que preconitzà la cultura yuppie es trobà el fet de la tendència a l’ostentació de la marca, que procedia ja de la dècada anterior.

Coincidint amb el desenvolupament del moviment cultural conegut com La Movida, a Espanya dissenyaren moda molts creadors brillants. Diversos organismes oficials varen saber veure la trascendència d’aquests creadors i els van donar suport. Destaquen Jesús del Pozo (1936), Adolfo Domínguez (1950), Antonio Miró (1947), Francis Montesinos (1950), Manuel Piña (1944-1994), Margarita Nuez (1940). Altres firmes que volien imprimir les seves creacions d’allò espanyol són: Sybilla, Jordi Cuesta, Teresa Ramallal, Agatha Ruiz de la Prada o Antonio Alvarado. Després d’aquests varen triomfar Elena Benarroch, Paco Casado, Lydia Delgado, Manuel Fernández, Josep Font, Purificación García, Pedro del Hierro, Pedro Morago, José Tomás, Antonio Pernas, Nacho Ruiz, Ángel Schlesser, David Valls, Joaquim Verdú, Roberto Verino o Victorio & Lucchino.

Al final de la dècada irrompé el fenomen internacional de les top-models, que gaudiren de gran popularitat. En el disseny de sabates Manolo Blahnik guanyà, des dels vuitanta, reconeixement internacional.

...

El desenvolupament de la moda durant el segle XX va venir marcat pels diferents esdeveniments històrics. Si a Europa i als Estats Units les dues guerres mundials van ser d’especial rellevància, a Catalunya cal esmentar la successió de diferents règims: monarquia (Alfons XIII, 1902-1931; Juan Carlos I 1975-2014), dictadura (Primo de Rivera, 1923-1930; Francisco Franco, 1939-1975), i república (Segona República, 1931-1939), a més de la Guerra Civil (1936-39).

El segle XX suposà el triomf de la industrialització del sector tèxtil. Amb aquest un espectre de població molt més ampli que l’habitual fins llavors va poder accedir a certs productes d’ús minoritari, fet que accelerarà els canvis en la moda. Això implicà l’aparició i generalització de tendències consumistes en la indumentària, substituïnt les peces sense esperar que es fessin malbé, davant la necessitat creada de tenir el producte que dictava la moda. En aquest període la firma de les peces garantia el prestigi i reconeixement social de qui les posseïa. Les primeres cases d’alta costura, que ja havien aparegut a les darreries del segle anterior, es consolidaren, com les de Carolina Montagne, la de María Molist, El Dique Flontante o Santa Eulàlia. Malgrat estar restringida a una elit econòmica, l’alta costura seguí marcant la moda i establí tendències. No obstant, el major impacte social de la moda es produí a través del prêt-à-porter i la producció en sèrie que, tot recollint les tendències de l’alta costura, tingué una gran difusió a través dels mitjans de comunicació (La ilustración española y americana o Blanco y Negro).

Llevat d’algunes excepcions, se seguiren les línies de la moda internacional, especialment franceses en el vestit femení i angleses en el masculí. Això condicionà la manca de reconeixement dels creadors espanyols en el seu país, i com a conseqüència, el poc suport de la indústria. No fou fins la dècada dels anys 1970 i 1980  que es reactivà la indústria i el mercat espanyol amb el sorgiment d’una generació potent de disenyadors i el suport institucional, sobretot durant els anys vuitanta. Va ser durant la dècada següent, coincidint amb la internacionalització de la moda, quan la indústria local s’expandí fora de les fronteres.